La realitat i la representació
El devot de les arts plàstiques representatives sol gaudir d’un cert plaer de retrobament quan identifica llocs reals en les pintures, en especial en les obres dels grans autors, i també quan es tracta d’indrets, paisatges i edificis antics, on l’entorn ha canviat, i fins i tot també l’objecte principal.
Un se sol abandonar a la idea de la representació realista, com si es tractés d’una fotografia; se sol apreciar tant la bellesa, l’equilibri i l’encert formal com el document d’època. I sí que és un document d’època, però sovint –en un altre sentit i en un grau d’abstracció més elevat– hi ha més de relat fictici, de síntesi testimonial, que d’instantània casual. Què són les fabuloses imatges de Venècia de Canaletto, sinó idealitzacions abstractes? Com a imatges reals, la majoria són poc probables, perquè el pintor va resumir en una sola figura elements que rarament s’hi ajuntaven, i en tot cas segur que mai tots alhora. Com si avui es fes un retrat de la plaça Catalunya i s’hi ajuntés una celebració de Champions del Barça, els acampats del 15-M, un concert de rock, les parades del dia de Sant Jordi i una manifestació.
En una línia semblant hi ha els grans retrats de milícies i col·lectivitats de Frans Hals i els seus col·legues, reunions impossibles de tipus mudats –i amb certa pinta de beguts– difícils d’imaginar com a combatents, encarcarats i compostos per a la foto. Algun d’ells no devien caure bé al pintor (Hals o un altre), perquè recordo el personatge central d’una d’aquestes pantomimes immisericordiosament representat amb la taca d’orina al mig dels pantalons. En un altre ordre de coses, no s’ha sabut més tard que la cèlebre foto de l’hissada de bandera d’Iwo Jima no té res d’espontània, sinó que el fotògraf va fer tard i exprés per a ell van repetir l’operació uns soldats diferents dels que l’havien plantat de debò?
Aquest humil cronista no veu gaire interès a descobrir les bambolines, els oripells i les falsedats de la història representada, i sí a com la història representada retorna a la realitat i és capaç de reescriure-la. Fa poc, atret per les pintures de Giorgio di Chirico, vaig anar a veure el Castello Estense de Ferrara, representat a més d’un lloc, i emblemàticament a Les muses inquietants. El centre de Ferrara, com tantes ciutats italianes, té l’encant de les romanitats ben conservades, o refetes, tant hi fa –ara no hi entraré–, però aquest és únic. La visió de Chirico l’ha transformat en una geometria fora del món, l’ha convertit en una aparició espectral.