Mon oncle

El meu oncle era l’oncle Enric Tria de la lli­bre­ria. No accep­tava l’apel·latiu tiet. Els tiets eren els altres. Una tarda de dis­sabte, dret a la porta de la lli­bre­ria, em va pre­gun­tar on anava tan deci­dit. Com que no m’ho pre­gun­tava mai, vaig pen­sar si no ende­vi­nava els pen­sa­ments. Anava al cine de col·legi. “Què hi fan?” “Mon oncle.”“El teu oncle soc jo.” Ell havia vist la pel·lícula –al cine del col·legi arri­ba­ven anys després de l’estrena– i em va xiu­lar la melo­dia. La pel·lícula, mig muda i d’acció rei­te­ra­tiva, no em va satis­fer gaire. Em van entu­si­as­mar, en canvi, els colors i la música que l’oncle havia xiu­lat. Després he inten­tat veure de nou la pel·lícula. L’he dei­xat córrer de seguida. S’ha des­te­nyit, els colors no són aquells.

L’oncle Enric vivia en una casa lluny del cen­tre i de la seva lli­bre­ria. Algu­nes tar­des de diu­menge hi anava a veure la tele­visió que a casa no teníem i a jugar amb els cosins. Tret de la tele­visió i de les jogui­nes dels cosins, que eren més evo­lu­ci­o­na­des que les meves, la casa era com les altres cases, només una mica més gran. No tenia els auto­ma­tis­mes de l’altre Mon oncle. Rega­ven el jardí a mà i amb mànega, i jo havia arri­bat a veure la mare de l’oncle, una senyora molt gran, que per ado­bar les plan­tes sor­tia al car­rer a reco­llir els fems que hi dei­xa­ven els cavalls dels car­ros. Entre la casa del meu oncle i la de Mon oncle hi havia la distància de l’Espa­nya de lla­vors i París. A Mon oncle no hi sor­tia cap carro ni cap cavall, i la tele­visió era en colors. Després, el mateix Jac­ques Tati va fer Play Time, una altra visió entre irònica i crítica de la “soci­e­tat moderna” i les seves arqui­tec­tu­res de vidre. Va tri­gar tants anys a rea­lit­zar-la, que quan la va estre­nar a França va ser un fracàs perquè el que havia pen­sat set anys enrere havia que­dat superat set anys més tard. Aquí tam­poc va ser un èxit, però la vam cele­brar més –a mi em va fer molt de riure–, perquè tot just arri­ba­ven les nove­tats de feia set anys a París: les por­tes de vidre, els viat­ges turístics orga­nit­zats, les cadi­res amb aquell mate­rial que es deia skai i que feia que semblés que es desin­fla­ven quan t’hi asse­ies i que s’infla­ven quan t’aixe­ca­ves... La vaig veure fa poc per la tele­visió. L’impuls còmic s’ha eva­po­rat. De tota manera, alguna cosa visionària manté: hi surt un turista ame­ricà que podria ser Donald Trump de jove, en plena for­mació intem­pe­rant.

Feien a la ràdio un pro­grama de dis­cos sol·lici­tats. Hi vaig escriure perquè poses­sin la música de Mon oncle. El pro­blema és que havies d’escol­tar el pro­grama cada dia, i jo no ho podia fer. Al cap de poc temps em tro­bava pre­nent el sol a la platja de Fenals, a Llo­ret, amb els pares i uns amics seus. Era l’època ini­cial del turisme i també dels tran­sis­tors. Algú en tenia un d’enge­gat. El sen­tia de lluny. Tenia sin­to­nit­zat el pro­grama. Tot d’una va sonar Mon oncle.