Litúrgia d’argila

.RRR és un espec­ta­cle que dona la raó al visi­o­nari Car­les San­tos, que va ser capaç de coure en la mar­mita escènica totes les dis­ci­pli­nes i pas­si­ons que el van com­mou­reNo és casual que el pare de la psi­coanàlisi, Sig­mund Freud, es referís als déus de la mito­lo­gia grega, Eros i Tha­na­tos, per con­ce­bre les pul­si­ons antagòniques que habi­ten en l’ésser humà: la vida i la mort. Eros, l’ins­tint de la vida, però també de l’amor i la passió i que sim­bo­litza una força còsmica –segons la lle­genda va ser tes­ti­moni de la com­po­sició del cos­mos–, oscil·la a prop de les pul­si­ons fata­lis­tes i auto­des­truc­ti­ves de Tha­na­tos.

Al bell mig d’una rot­llana (ins­tal·lació escultòrica con­fi­gu­rada per l’artista visual Susana Guer­rero que comprèn un con­junt de 40 caps de jaguars blancs que miren cap enfora i roma­nen amb les boques ober­tes com a signe de pro­tecció), jauen els cos­sos semi­nus d’Asun Noa­les i Sebastián Rowinsky. Units per les boques en un gest evo­ca­dor que desprèn la dua­li­tat que habita en tot ésser humà, els balla­rins inter­pre­ten una dansa trans­mis­si­ble en què els movi­ments sub­tils, a vol­tes eròtics, fan ves­sar la terra d’argila que cobreix la seva pell. En aquest bate­gar de ritu­als i sacri­fi­cis ances­trals es tei­xeix la core­o­gra­fia de Rito, l’espec­ta­cle de la com­pa­nyia Otra Danza en què con­flu­ei­xen, en un equi­li­bri sublim, la cinètica, la plas­ti­ci­tat, la dansa i l’acrobàcia. Asun Noa­les, balla­rina, coreògrafa i direc­tora de la com­pa­nyia –i que ha diri­git tre­balls de reco­ne­gut pres­tigi, com ara Sacra, Clan­des­tino i Pélvico–, troba en aquesta ocasió l’art fona­men­tal, aquell al qual va fer al·lusió el poeta Paul Valéry en afir­mar: “La dansa crea una forma par­ti­cu­lar del temps que per­tany a una classe com­ple­ta­ment dife­rent del temps lineal que expe­ri­men­tem en la nos­tra vida nor­mal.” Per Valéry, com també per Eros i Tha­na­tos, el temps que pro­jecta la dansa és un temps per­llon­gat, con­tinu i inces­sant; el gest que l’habita esdevé fugaç i etern, omni­pre­sent i efímer.

Rito esdevé litúrgia poètica que abraça l’avant­guarda plàstica del segle XX; com en la pro­ducció de l’artista mul­ti­dis­ci­pli­nari Joseph Beuys, allò sal­vatge con­viu amb allò culte, ani­mal, ins­tin­tiu i sagrat; una amal­gama, en defi­ni­tiva, rica i sig­ni­fi­cant.