Any nou, vida nova

Quina força tenen els mots emprats pel poeta Joan Mara­gall! Exem­ple: emprada per Mara­gall, la dita popu­lar “any nou, vida nova” asso­leix una altra dimensió. No sug­ge­reix que s’ha de can­viar la rutina, sinó que cada dia neix amb un pro­jecte nou a desen­vo­lu­par. Les rèmores del dia ante­rior, o de l’any ante­rior, no són un llast. En apun­tar el dia, la tasca és neta, pris­tina, engres­ca­dora, per enfon­dir fins a tro­bar resul­tats con­vin­cents, aptes per con­ti­nuar l’esco­mesa. Vol­dria posar un exem­ple: men­tre el lacri­mo­gen (si bé que excel·lent escru­ta­dor dels racons de l’ànima) Apel·les Mes­tres s’ha de refu­giar a la fan­ta­sia per jus­ti­fi­car l’ensul­si­ada que cada dia repre­senta pels mor­tals, Ver­da­guer, només viat­jant com a capellà de vai­xell, escriu L’Atlàntida: un pro­jecte vital extret del pas­sat per cons­truir el futur. Com que no troba ressò en la intenció –que es fotin els sords!– emprèn una excursió a peu (amb maleta i parai­gua) per les mun­ta­nyes nos­tra­des piri­nen­ques i en surt Canigó, el niu, l’arrel i la solera d’un pro­jecte de l’esde­ve­ni­dor (o, si més no, una lle­genda que ens for­ti­fica i ens fa invençuts per sem­pre). I quan tot li falla, tot s’ensorra perquè l’únic que és rea­lista, l’únic que manté els ulls oberts, és ell. Ales­ho­res escriu Sum ver­mis: “soc un cuc” que s’ha de soter­rar per tro­bar altres opor­tu­ni­tats, topar amb els entu­si­as­tes neces­sa­ris per empren­dre un pro­jecte no només vital sinó d’àmbit mun­dial: que la huma­ni­tat llu­eixi per les diferències per­so­nals, no pels afe­gits dels escal­pels soci­als. Sense tanta trans­cendència, Mara­gall, amb la seva “paraula viva” con­ver­teix en mera­ve­lla humana qual­se­vol cosa que veu o toca.

No dic res sobre que el moder­nisme fos un des­as­tre –que no ho fou perquè és el nucli des de les entra­nyes del qual sorgí la força cre­a­dora dels cata­lans moderns–, ni tam­poc dic que el nou­cen­tisme fos la imatge d’un món que es volia clar, net i pacífic, amb cada cosa al seu lloc, sense les asprós que sebo­lli­ren el moder­nisme. Unes asprors necessàries, perquè ens mos­tren les rique­ses indi­vi­du­als, els trets únics de cada vivent o, si es vol, de cada con­ten­dent.

De tot ple­gat en sor­gi­ren les Ele­gies de Bier­vi­lle, un cant a la mort glo­ri­osa però vital­ment estèril. Per sort el sur­re­a­lisme ens ho dreçaria tot ins­tal·lant-nos pro­vi­si­o­nal­ment en un lloc ano­me­nat Sírius, segons el poeta Foix, on pel 1920, en un sonet mera­vellós, ens hi afermàvem. Soci­o­lo­gies a part (no hi ha soci­o­lo­gia a Sírius), escriu el poeta: “Feliç avui qui gau­deix dels alous / amb trenta focs, i bat amb pro­pis trills; ... i el feu pai­ral amb ria­lles dels fills, ... i [dur] el penó dels seus zels ... / i en verb natiu ajusta un rim segur.” Fins aquí diríem que el poeta mira enrere, però afe­geix tot seguit: “Feliç el pilot de mirar dur, / Mes­tre dels cels, per a qui el món és u, / tot dele­jant de con­que­rir els estels.” És la nos­tra con­tra­dicció actual: o la DUI o el soter­ra­ment.