Un poeta sense límits

Si alguna flaire emana del darrer llibre de Josep Pedrals, Els límits del Quim Porta (LaBreu Edicions), és l’humor. Humor, reconfort i talent. Estem al davant d’una mena de compendi metaliterari, rialler i irreverent, que deambula lleuger pels viaranys de l’escriptura, constituint una recerca multiforme, multidireccional i multiorgàsmica sobre la creació del llenguatge. D’entrada, se’ns presenta com un diàleg entre el narrador –el mateix autor– i la seva amiga Carmina, que bé podria simbolitzar l’obra com a tal. També entra en joc el lector, convertit en l’Ull de la Providència, que és interpel·lat per ficar cullerada en els debats que manté Pedrals amb l’Astructura, el Galimaties…, tot de personatges que s’endinsen en els peculiars “estudis quimèrics”. Perquè el quid de la qüestió aquí és la desaparició del Quim Porta, confident de l’autor, ja present en els dos volums anteriors de la trilogia, que s’ha esvaït. A la recerca d’aquesta “quimera”, dels límits del que importa, el llibre avança alternant poesia i prosa, tot fent una ullada a les formes que pren la literatura. Es fa referència subreptícia a autors universals i se n’homenatja de catalans, com ara Josep Carner i Francesc Pujols.

També es recupera de l’oblit el vessant literari de personalitats com ara Valentí Almirall, Nicolau Maria Rubió i Tudurí i Josep Romeu. Tot plegat, gastant un to d’after hours, de borratxera de cervesa i d’armanyac o d’art manyac; un to que defuig, vaja, la solemnitat amb què sovint s’aborda l’“ars poètica”.

Què dir del llenguatge, sinó que és el d’un poeta entusiasmat (en sentit etimològic), dringadís i virolat, entremaliat, que enlluerna de tant de suc com treu a les paraules? “Estic enamorat del llenguatge”, confessa Pedrals. Una passió que encomana al lector.