Fins a 20 cops honestos

Oscar Wilde va fer escarni de la hipocresia social amb un divertit equívoc: La importància de ser Frank. L’ambigüitat arrencava del mateix títol original, The importance of being Earnest, en què es jugava amb la paraula Earnst (el nom del protagonista, Ernest, i l’adjectiu honest). Jaume Melendres va tenir la pensada de canviar el nom d’Ernest pel de Frank per mantenir l’equívoc en la traducció catalana. Des de llavors, en català, Ernest ha estat sempre Frank en aquest muntatge. La proposta de David Selvas per a la producció (estrenada amb èxit al TNC i que va fer sold outs l’estiu passat al Poliorama) també sembla que serà una referència ben aconsellable de seguir, a partir d’ara. La filla, en comptes d’escriure un dietari, ha fet un cançoner. I així, guitarra en mà, amb un jardí de testos amb rodes que van i tornen, se li dona un toc indie molt més gamberro.

És així com els patiments i els secrets familiars de l’aristocràcia anglesa cobren un to d’humor surrealista, molt proper a l’absurd (es pot confondre una persona entre una novel·la i una criatura, per molta necessitat que tingui d’anar al lavabo?) I, en aquesta clau, el drama esdevé comèdia esclatant, hilarant. El públic fins i tot es pot riure de si mateix per agrair els happy end més ensucrats, tan poc creïbles com l’enamorament platònic de la institutriu i el mossèn. És un entreteniment ben fet, amb la seva petita dosi de cinisme cap a les formes socials d’abans (que avui s’han metabolitzat i arrelen en altres bases filosofals).

La Brutal va veure, de seguida, que el reclam funcionava. Es van posar a la venda les entrades del Poliorama quan tot just havien estrenat a la Sala Petita (amb tot el paper exhaurit). No és d’estranyar que els teatres municipals (n’han quedat fora algunes sales perquè l’escenografia no hi hauria cabut) l’hagin volgut fitxar per a la seva cartellera. I més, amb la garantia que el repartiment és l’original del TNC. L’honestedat al davant de tot.