L’enigma de Casablancas

Entre el 9 i el 13 de febrer podrem gau­dir, al Gran Tea­tre del Liceu, de l’estrena mun­dial abso­luta de la pri­mera òpera de Benet Casa­blan­cas, amb text del filòsof Rafael Argu­llol. El com­po­si­tor ha estat gai­rebé tres anys pre­pa­rant L’enigma di Lea, mons­tre escènic diri­git musi­cal­ment per Josep Pons i escènica­ment per Carme Por­ta­ce­lli.

Per Benet Casa­blan­cas, escriure una òpera sig­ni­fica pas­sar a una esfera supe­rior: “És el repte més impor­tant de la meva car­rera i un canvi d’escala com­po­si­tiva. A diferència de la música de cam­bra o simfònica, has de tenir en compte molts aspec­tes més, com ara la voca­li­tat, l’escena, les neces­si­tats de la trama, el balanç amb el fos­sar... És l’obra d’art total.”

L’enigma di Lea és una història d’amor, dolor, desig i passió, un cant a la capa­ci­tat de l’home per trans­cen­dir la seva con­dició humana i les seves limi­ta­ci­ons, un reflex d’aquest impuls per aca­ro­nar l’abso­lut, per dir-ho en ter­mes dels romàntics, com She­lley, Hölder­lin, Keats, Byron, Vic­tor Hugo i Wordsworth. A la fi, una pro­clama dels valors humanístics –amor, lli­ber­tat, conei­xe­ment– per tal de fer front a les cons­tric­ci­ons i als fal­sos ídols que ens imposa la soci­e­tat i asso­lir la rea­lit­zació per­so­nal.

Dient-ho com Chrétien de Troyes, l’òpera és una quête o recerca de l’amant –Ram (José Anto­nio López)– en l’espe­rit del qual Lea (Alli­son Cook) pugui reconèixer els efec­tes de la seva con­fron­tació amb la divi­ni­tat i la violència de la pos­sessió, i com­par­tir el seu secret. Lea té un xoc i del seu inte­rior sor­geix una visió, un impuls de trans­cendència, en entre­veure la immor­ta­li­tat; és el con­tacte d’allò humà amb allò diví com a força gene­ra­triu de la història. “Una dimensió utòpica que tro­bem final­ment en l’art de tots els temps”, afirma el com­po­si­tor, que ha tin­gut com a refe­rent prin­ci­pal la tra­dició mon­te­ver­di­ana.

D’una banda, l’obra s’ini­cia en una època atem­po­ral i, de l’altra, suc­ce­eix al pre­sent, en la segona part, i els dos pro­ta­go­nis­tes que apa­rei­xen, Lea i Ram, són la con­seqüència d’aquest doble horitzó. I en la resta de per­so­nat­ges es con­firma el caràcter lle­gen­dari: les tres dames de la fron­tera (Sara Blanch, Anaïs Mas­llo­rens i Marta Infante), que són símbol de la bene­volència, i Milulls (Felipe Bou) i Mil­bo­ques (Sonia de Munck), que són per­so­nat­ges gro­tes­cos i mal­vats que repre­sen­ten el judici cons­tant al qual estan sot­me­ses les acci­ons huma­nes. I el Doc­tor Schick­sal (Xavier Sabata) és un per­so­natge tra­gicòmic que fa de con­tra­punt i afe­geix ele­ments bufo­nescs. El pro­fund huma­nisme de l’obra també es reflec­teix en el zàping per la història de l’art, amb tres per­so­nat­ges, Miguel (Miquel Àngel, David Ale­gret), Lorenzo (Ber­nini, Anto­nio Lozano) i Augusto (Rodin, Juan Naval-Moro), que can­ten un ter­cet que col·lapsa els seus intents de cre­ació artística, con­ju­mi­nen la boge­ria, la geni­a­li­tat i el mis­teri. Aquest és l’espai on Lea i Ram tenen una segona opor­tu­ni­tat per esti­mar-se un cop supera­des les pro­ves iniciàtiques.

L’obra és cíclica, s’ini­cia amb Lea dan­sant i acaba de la mateixa manera. És l’atem­po­ra­li­tat, l’eter­ni­tat, la cerca de la trans­cendència en con­tra­po­sició a la immanència a què estem sot­me­sos. Només resta, a la fi, la flauta sola fins que el so s’extin­geix.