Música

MARCEL CASELLAS

COBLA CATALANA DELS SONS ESSENCIALS

“Si en un bar sonés una sardana, la gent marxaria o riuria”

El con­tra­bai­xista, com­po­si­tor i peda­gog Mar­cel Case­llas (Esplu­gues de Llo­bre­gat, 1954) acaba de pre­sen­tar el seu quart disc, Si són flors, flo­ri­ran, amb la Cobla Cata­lana dels Sons Essen­ci­als, for­mada per deu mem­bres. Un tre­ball en què aboca les seves dues grans rei­vin­di­ca­ci­ons: la defensa de la música tra­di­ci­o­nal cata­lana i el dret a l’auto­de­ter­mi­nació i a la lli­ber­tat d’un país, el nos­tre, que tram­peja com pot els embats de la injustícia. Ell, que és l’inven­tor del crit “in, inde, inde­pendència”, que va crear fa més de trenta anys.

Què hi tro­bem, en aquest quart disc?
És un disc de cançons que tenen un so molt carac­terístic del grup, pro­ducte de reu­nir una base rítmica de la música lleu­gera medi­terrània amb una secció de vent, que són els ins­tru­ments de la cobla de sar­dana. La for­mació té un punt d’orques­tral, i aquest punt orques­tral és la tímbrica de la cobla.
Tot i aquest punt orques­tral el grup pren el nom de cobla i no d’orques­tra.
Ens diem cobla perquè la tímbrica dels ins­tru­ments són de cobla i, d’altra banda, perquè la paraula cobla, en català i genuïnament, vol dir ‘aco­bla­ment, con­junt’. Jaume I ja tenia la seva cobla de músics. En aquest país sem­pre s’ha dit cobla d’un con­junt de músics, fins que en un moment deter­mi­nat aquesta paraula va entrar en desús.
S’asso­cia només a la sar­dana.
Exacte, però nosal­tres hem aga­fat aquesta con­cepció de la paraula fent una cli­cada d’ullet al fet que tímbri­ca­ment és una cobla. L’altre aspecte és el dels gèneres. Les nos­tres cançons es bas­tei­xen sobre uns com­pas­sos pro­pis dels Països Cata­lans. Rit­mes, alguns dels quals, com ara la rumba, que tot­hom entén com un ritme nor­mal, estàndard. I per altres que nosal­tres trac­tem amb tota l’estan­da­rit­zació pos­si­ble, com el ball pla, el con­trapàs, la sar­dana, la jota i els fan­dan­gos, que la men­ta­li­tat del català actual no inter­preta com a rit­mes nor­mals, sinó que asso­cia a mani­fes­ta­ci­ons folklòriques. Nosal­tres els trac­tem com si fóssim un país nor­mal, com si fóssim un bra­si­ler i toquéssim una samba.
Per què aquesta música tra­di­ci­o­nal no forma part del nos­tre dia a dia?
Es viu, però fora de la quo­ti­di­a­ni­tat. No es viu en l’oci habi­tual. Enca­se­llem aquests gèneres i els posem un dia de festa major, en un acte folklòric a la plaça, i no en una situ­ació fes­tiva nor­mal, com pot ser un ani­ver­sari o fent una cer­vesa amb els amics. Si en un bar sonés una sar­dana, la gent o mar­xa­ria o se’n riu­ria. Si en un bar de Lis­boa sona un fado, ningú no se sor­prendrà, ni els turis­tes ni els por­tu­gue­sos. Nosal­tres fem música que no ente­nem com a folklòrica, sinó com a moderna. Trac­tem aquests rit­mes com si fóssim un país nor­mal.
No som un país nor­mal?
Cul­tu­ral­ment, no. Fa qua­ranta anys diria que estàvem en un país lingüísti­ca­ment anor­mal, perquè en l’oci habi­tual no exis­tia el català; això ho va tren­car el movi­ment de la Cançó i, més tard, el rock català. Rítmi­ca­ment, però, aquest pas no s’ha fet. La nos­tra batallà són uns rit­mes; si un volgués, podria estar amb la cer­vesa a la mà i bellu­gant-se a ritme de sar­dana, de con­trapàs o de fan­dango. No fem el ball pla d’aquí o d’allà amb una core­o­gra­fia, sinó que fem una cançó sobre aquest ritme; això vol dir que si algú es belluga, s’està bellu­gant amb aquest ritme.
Ha dit en diver­ses oca­si­ons que no con­cep la música sense el ball.
Con­ce­bem la música amb el movi­ment, el ball, però no necessària­ment core­o­gra­fi­ada. Jo soc el pri­mer de bellu­gar-me a ritme de reg­gae, de txa-txa-txa, de rock... En una llista de 700 gèneres, no n’hi haurà cap d’aquells que ano­me­nava, excepte la rumba; la rumba seria allò que ens faria ser nor­mals. En l’oci musi­cal no estem acos­tu­mats a com­pas­sos que no siguin el 4/4, que és el que ha vin­gut mar­cat per la música anglo­sa­xona. Ja ens agrada, també, però en aquest pro­jecte volem tocar els nos­tres gèneres i trac­tar-los d’una manera quo­ti­di­ana i actual.
Què són els gèneres esporògens, que rei­vin­dica el seu grup?
Hi ha un movi­ment que diu que aquest país ha sobre­vis­cut cul­tu­ral­ment, en bona part, gràcies a la festa. I que és un país que fun­ci­ona més per espo­res –que el vent escampa– que per lla­vors. En diem gèneres esporògens dels que pro­vo­quen o per­me­ten el movi­ment. Els qua­tre que són el pal de paller són el con­trapàs, la rumba, el ball pla i la jota. Cadas­cun amb tot de gèneres empa­ren­tats (l’hava­nera amb la rumba, la sar­dana amb el con­trapàs...). Hi ha un escrit, el Mani­fest espo­ro­gen, que va ser fet una mica com una broma i que va que­dar en un calaix. L’hem desen­ter­rat i ara surt al disc.
Sent una de les figu­res prin­ci­pals de la música d’arrel del país, en quin moment creu que es troba aquest sec­tor?
Està en un moment de cres­cuda. Tot i que l’apar­tat refe­rent al movi­ment és el menys evo­lu­ci­o­nat, la tímbrica pròpia és molt pre­sent: ja no és espec­ta­cu­lar escol­tar una dolçaina en un grup de rock. Però si d’alguna cosa patim és de la presència de l’arrel en les mani­fes­ta­ci­ons moder­nes en gene­ral: en una festa major, hi ha el moment de ballar sar­da­nes i el moment de fer cas­tells i que soni la gra­lla; però la man­cança és que a la nit, a l’hora d’anar a ballar, no puguin entrar les sono­ri­tats pròpies, no hi tin­guin cabuda nor­mal.
S’ha de moder­nit­zar la tra­dició o els sons moderns han de beure més d’aquest lle­gat històric?
No diré què hau­ria de ser, però sí que tots hauríem de conèixer la nos­tra música. El des­co­nei­xe­ment de la música pròpia, dels rit­mes pro­pis, dels gèneres pro­pis, dins de l’ense­nya­ment de la música moderna, és una man­cança. Almenys s’han de conèixer.
Hi ha un pro­blema de fons a les esco­les de música?
Sí, però entraríem en un altre debat. Cal­dria que hi hagués més presència de gèneres pro­pis en els plans d’estu­dis de la música moderna.
Quins sen­ti­ments expressa al disc?
Aquest disc ha estat fet en un moment molt con­vuls del país. Ine­vi­ta­ble­ment, allò que pensàvem sobre la situ­ació queda reflec­tit. Ha que­dat un disc molt rei­vin­di­ca­tiu política­ment, sobre­tot pel dret a l’auto­de­ter­mi­nació i per la lli­ber­tat. Hi ha una cançó, El ser­pent de la ciu­tat, que parla de l’avenç o la intrusió del fei­xisme al nos­tre propi cor; una cançó, per cert, feta a ritme de sar­dana.
Vostè és l’inven­tor del crit “in-inde-inde­pendència”. Com va sor­gir?
Jo no ho hau­ria pas tret a la llum, que era una cre­ació meva. Per mi era una anècdota, però l’escrip­tor Joan-Lluís Lluís es va pro­po­sar inves­ti­gar d’on havia sor­tit, i va arri­bar fins a mi. Va néixer l’any 82/83 quan fèiem mani­fes­ta­ci­ons de caire inde­pen­den­tista i no ens posàvem d’acord sobre com dir-ho. En reu­ni­ons clan­des­ti­nes de l’època, em van dema­nar que jo, que era músic, hi pensés. Hi vaig medi­tar molt i al final vaig pro­po­sar aquest crit. Després vam fer un disc, Visca la terra! (1985), i vaig incloure aquest crit en una de les cançons. És una melo­dia gra­llera.
És opti­mista davant la situ­ació actual?
Hem arri­bat a un punt que és molt difícil tirar enrere. S’ha des­per­tat una consciència: la de veure que és pos­si­ble una cosa que sem­blava impos­si­ble. El punt en què estem és el del dret a l’auto­de­ter­mi­nació, i per acon­se­guir-lo s’ha de deso­beir, perquè és un dret. Tot el tema del judici [als pre­sos polítics] és un fet que clama al cel. El que han fet és exer­cir un dret que tenim.

CARINA FILE­LLA

cfi­le­lla@​lrp.​cat

PAÍS ANÒMAL

“Cul­tu­ral­ment, no som un país nor­mal. No hau­ria de ser tan estrany que sones­sin els gèneres pro­pis en l’oci habi­tual”

PEDA­GO­GIA

“Cal més presència dels rit­mes pro­pis en els plans d’estu­dis de la música moderna. Almenys s’han de conèixer”

REI­VIN­DI­CACIÓ

“El disc ‘Si són flors, flo­ri­ran’ és molt rei­vin­di­ca­tiu política­ment. Ha estat fet en un moment molt con­vuls del país”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.