La crisi econòmica dels darrers anys ha fet estralls entre la comunitat artística, els creadors i els equipaments culturals. Tanmateix, hi ha hagut un sector que n’ha rebut més les conseqüències, perquè la crisi ha coincidit amb un canvi d’orientació de la professió, i és el sector de les galeries d’art.

A Catalunya, hi ha hagut un relleu generacional, una desfeta dels emplaçaments tradicionals on es trobaven les galeries a la ciutat de Barcelona, a conseqüència de l’increment del preu dels lloguers, i poc suport institucional a les fires internacionals, que han pres un paper devorador del tradicional mercat a llarg termini. En definitiva, s’està donant una reestructuració del sector, que ha patit una pèrdua de gairebé el cinquanta per cent de les galeries de tot el país, on a hores d’ara en queden poc més d’un centenar en actiu.

Un llibre, promogut per l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC), presenta un panorama de les galeries d’art en vies de consolidar-se i estabilitzar-se. Realitzat per Bonart Cultural i titulat Galeries d’art a Catalunya, presenta els espais de les galeries, dona veu als galeristes, als crítics i als artistes i fa un retrat viu i plural d’aquest sector.

Entre la utopia romàntica, el projecte personal i l’empresa familiar, les opinions dels galeristes van de l’optimisme al pessimisme. Una generació amb recorregut, com la que representen Joan de Muga, amb la Galeria Joan Prats, i Joan Anton Maragall, amb la Sala Parés, són més pessimistes, però la seva perseverança, resistència i reinvenció constant els ha convertit en un referent indispensable del galerisme català avui.

Joan de Muga esmenta les diverses condicions adverses viscudes, el poc ajut institucional, la dura lluita en un mercat que ha esdevingut globalitzat, un col·leccionisme feble i un mercat internacional monopolitzat per quatre galeries. Malgrat això, és una professió que el fa sentir viu. Joan Anton Maragall també denuncia la precarietat del sistema artístic, però aprecia el compromís d’artistes, galeristes, compradors, col·leccionistes, crítics i comissaris. Per ell, un galerista “té un peu al terra i l’altre al cel”.

Per la seva banda, els galeristes joves ho veuen diferent. Àlex Nogueras considera que la professionalització ha d’estar per sobre de la passió, i que la galeria ha de ser la corretja de transmissió entre el que passa a l’estudi de l’artista i el públic. Una coincidència general: la galeria ha de defensar l’art del seu temps.

Certament, en els anys setanta i vuitanta, quan encara no hi havia museus, les galeries van jugar a Catalunya un paper excepcional, tal com remarca Arranz-Bravo, ja que van promoure els artistes des de la intuïció i la convicció, tot suplint els museus inexistents. Llarga vida, doncs, a les galeries d’art.