La revolució freudiana

S’ha par­lat molt de l’aspecte for­mal de l’evo­lució de l’art a par­tir de les grans revo­lu­ci­ons de començament del segle pas­sat, d’allò que van tenir de rup­tu­ris­tes, d’ico­no­clas­tes, de dina­mi­te­res, les avant­guar­des, la moder­ni­tat, la pro­fusió dels -ismes, i de les con­seqüències poste­ri­ors, ines­ta­ble­ment qua­lla­des en la lite­ra­tura en l’actu­a­li­tat en una mena d’immens, informe, opor­tu­nista, capritxós eclec­ti­cisme que, igual que la manera d’anar ves­tit i pen­ti­nat, es podria resu­mir dient: pren les referències que vul­guis i escriu com et doni la gana. Si la gent et com­pra els lli­bres, a tots ens sem­blarà bé.

Hi ha hagut, a més, un canvi molt més subs­tan­cial que el pro­pi­ciat pels cal·ligra­mes (que tam­poc van ser un invent), el tex­tu­a­lisme, la des­cons­trucció, la poe­sia con­creta, la poe­sia visual, etcètera: el pro­pi­ciat per la psi­coanàlisi, en con­cret pel trac­ta­ment de les pul­si­ons huma­nes amb els ter­mes amb què Freud desen­rot­lla les seves teo­ries. La gran revo­lució de Freud és la nova manera dels humans de veure’ns per dins a nosal­tres matei­xos, i la nova manera d’expres­sar-la. Vegem tex­tos de dues novel·les cèlebres, pre­sos a l’atzar:

“[…] o tal vegada es dei­xava convèncer, com els nens, pel to per­su­a­siu i cor­dial de la seva veu trèmula, que algun cop quasi arri­bava a tren­car-se. Els seus bri­llants ulls senils, que havien enve­llit amb aquesta con­vicció i el conei­xe­ment de la seva comesa que es reflec­tia en la seva per­sona, sor­pre­nien par­ti­cu­lar­ment Pierre per con­trast amb la seva des­es­pe­ració i el seu rela­xa­ment mateix. Va desit­jar creure cor­di­al­ment i va creure, expe­ri­men­tant una sen­sació de pau i renai­xe­ment.”

“Fill hagut fora del llit matri­mo­nial pre­senta epilèpsia here­ditària, con­seqüència de la luxúria desen­fre­nada. Apa­rei­xien ras­tres d’ele­fan­ti­a­sis entre els seus ascen­dents. Hi ha símpto­mes mar­cats d’exhi­bi­ci­o­nisme crònic. L’ambi­dex­te­ri­tat sexual també hi és latent. És pre­ma­tu­ra­ment calb a causa del vici soli­tari i, con­següent­ment, per­ver­sa­ment ide­a­lista, un cràpula pene­dit, i porta dents metàl·liques. A con­seqüència d’un com­plex fami­liar ha per­dut tem­po­ral­ment la memòria i crec que és més víctima que vic­ti­mari. He prac­ti­cat en exa­men per­va­gi­nal i, després de l’apli­cació del reac­tiu àcid a 5.427 pèls anals, axil·lars, pec­to­rals i púbics, el declaro virgo intacta.”

Entre l’escrip­tura dels dos frag­ments hi ha menys de sei­xanta anys. El pri­mer és de Tols­toi: Guerra i pau; el segon, de Joyce: Ulis­ses. Entre­mig han pas­sat moltíssi­mes coses, però pel que fa al lèxic, a l’estil i al con­tin­gut, ha pas­sat el doc­tor Sig­mund Freud.