L’apartament
Per què he trigat tant a parlar de L’apartament, si és de les pel·lícules que més m’agraden? Potser perquè a diferència de totes les altres que han sortit en la sèrie no m’és una font de records personals. No ho és? Vaig anar al cine, al Foment del carrer Nou, un dissabte com qualsevol altre. Vaig pagar l’entrada de manera maquinal i em vaig disposar a veure una pel·lícula de la qual no tenia cap informació. Vaig sortir del cine amb la urgència de saber qui havia fet aquell mig drama mig comèdia que amb el temps m’evocaria Llums de la ciutat de Chaplin. Aquí, la noia cega era una ascensorista, i el seu pretendent, un homenet que, per veure-la, pujava i baixava l’ascensor que ella conduïa i que per pujar en l’escala social i en l’escala de l’empresa donava satisfaccions als seus directius capriciosos i cràpules a còpia de cedir-los el pis on vivia perquè es reunissin amb les seves amants. L’autor de la pel·lícula perfecta es deia Billy Wilder. Vaig córrer a veure pel·lícules seves. Algunes, com Testimoni de càrrec, ja les havia vistes. Unes altres, com Ningú no és perfecte, no, perquè l’havien projectada quan jo no tenia accés a les pel·lícules “no aptes”. En castellà es va titular Con faldas y a lo loco. L’estimat i paternal periodista Jaume Arias, que havia treballat a CB Films, distribuïdora a Barcelona de les pel·lícules de Wilder, em va dir que el títol que va fer tanta fortuna era seu.
Fa unes setmanes, vaig explicar en aquesta secció que hi havia unes imatges de pel·lícules de Hitchcock que no em podia treure del cap. Veient Traïdor a l’infern vaig comprovar que també n’hi havia una d’obsessiva que havia d’atribuir a Wilder: aquell nus al cable que sosté una bombeta al barracot dels presoners de guerra. La devia haver vista al cine de col·legi quan era molt petit. Com era possible que Wilder no hagués fet cap pel·lícula dolenta, toqués el gènere que toqués?
L’any 1993, TV3 em va contractar perquè triés pel·lícules. Em van donar una consigna: cap que hi sortís Jack Lemmon. “Als espectadors no els agrada aquest actor i canvien de canal.” Vaig saber que no duraria en el càrrec. De fet, només vaig aguantar dos mesos justos. Jo era Jack Lemmon, l’homenet perdut de gairebé totes les seves pel·lícules i el que renuncia a la feina davant els caps arbitraris que no entenen res.
Si les pel·lícules d’abans de L’apartament em van agradar totes, les següents, Primera plana, Avanti, em van fer pensar que Wilder mai no arribaria a aquella cima i que havia entrat en decadència. No li vaig voler veure l’última, Aquí, un amic. La crítica la va deixar malament i no vaig voler passar angúnia. L’acabo de recuperar. Ja voldrien les comèdies d’ara mateix mantenir aquell to i fer tant de riure. Hi surten Walter Matthau i el meu, per sempre, Jack Lemmon.