Un altre cop a l’uci?
Aquest any, Club Editor està celebrant els seixanta anys d’existència. Maria Bohigas ha reprès la línia de literatura de qualitat del seu fundador, Joan Sales, i ho està celebrant. No és fàcil tirar endavant un negoci com el d’una editorial en català –l’índex de lectura és lamentable– i ho està aconseguint. No és l’única.
Si hi ha una bona notícia en el món literari, a banda de l’auge de les biblioteques, és la gradual consolidació d’editorials independents que, com brots primaverals, van sorgir en plena crisi i que ara han desmentit els mals averanys que vaticinaven que durarien menys que una flor d’estiu. Penso, entre d’altres, en Periscopi, en L’Altra, en Raig Verd i en Males Herbes, nom que ja és tota una voluntat de resistència; si mai heu tingut un hort, ja sabeu de què us parlo. Els editors més novells s’han pogut emmirallar en models com el desaparegut Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema; l’acabat de jubilar Josep Cot, d’Edicions 1984, i la tenaç i molt admirada pels col·legues (encara que sempre a l’ombra) Isabel Martí, de La Campana. Per tant, el que ha passat, en certa manera, és lògic.
Els del gremi de la literatura tendim a fabular, voldríem creure en miracles, però no. Aquestes editorials que estan ajudant a créixer la literatura catalana amb traduccions que ens mancaven i adobant els autors d’aquí –val a dir que amb poca pela, però amb molta dedicació– no ho han aconseguit per ciència infusa, sinó que la bona nova respon a una evolució. S’ha passat dels anys de la resistència postfranquista als de la professionalització i la normalització comercial, i ara arribem a la possibilitat de l’excel·lència. Estaria molt bé que, pel camí, no se’ns morissin els lectors o no acabessin tots únicament amorrats a Netflix i similars, que els agafés una fal·lera per la lectura, vaja, un impuls que no pot ser substituït per cap altra modalitat d’oci. Un altre factor que ha contribuït a la millora de les editorials, ara també parlo de les grosses, ha estat que s’han pogut beneficiar de fornades de professionals que es troben entre els 30 i 40 anys i que han rebut una bona formació universitària. Hi ha tot un ventall de correctors, traductors, editors de taula, redactors d’informes, caps de premsa... que són molt conscients de la seva feina i que la fan bé. Gràcies a ells podem presumir d’una literatura de molta qualitat, perquè els llibres els fem els escriptors, però no només els escriptors. I aquest “no només” cal remarcar-lo.
La mala notícia és que ja cal que aprofitem aquest temps de bonança perquè la cosa s’acabarà. Ho vaticinava Maria Bohigas en la roda de premsa d’obertura de la temporada. La precarietat als departaments d’humanitats de les nostres universitats impedirà que aquesta sang nova i tan ben preparada continuï fluint. Tampoc hi ajudarà gens que la Generalitat destini tan poc pressupost a la cultura, com si no fos fonamental. Ja fa massa anys que no s’està fent la feina de formiga que cal fer per contribuir a la creació de nous lectors, per afavorir la presència dels autors en la vida pública, per fomentar els mitjans culturals (l’excepció seria l’Institut Ramon Llull, no em vull estar de subratllar-ho).
Ens ha costat molts esforços que aquest malalt terminal que era la nostra literatura –sobretot la narrativa, perquè els poetes no són d’“eixe món”– revifi i doni fruits tan saludables com els que està donant darrerament. Ens ha costat molt tenir els grans escriptors del moment tan ben traduïts, que hi hagi noves veus tan fresques que ens trasbalsin, que no es recorri únicament als mediàtics, que són faves comptades, que els lectors exigents creguin en segells en català i no llegeixin únicament la groga d’Anagrama. Ens ha costat tant que és indignant que, per culpa de la deixadesa a què estem sotmesos, tornem a acabar a l’UCI d’aquí a uns anys. Som a temps d’evitar-ho?
