l’apartament

Per què he tri­gat tant a par­lar de L’apar­ta­ment, si és de les pel·lícules que més m’agra­den? Pot­ser perquè a diferència de totes les altres que han sor­tit en la sèrie no m’és una font de records per­so­nals. No ho és? Vaig anar al cine, al Foment del car­rer Nou, un dis­sabte com qual­se­vol altre. Vaig pagar l’entrada de manera maqui­nal i em vaig dis­po­sar a veure una pel·lícula de la qual no tenia cap infor­mació. Vaig sor­tir del cine amb la urgència de saber qui havia fet aquell mig drama mig comèdia que amb el temps m’evo­ca­ria Llums de la ciu­tat de Cha­plin. Aquí, la noia cega era una ascen­so­rista, i el seu pre­ten­dent, un home­net que, per veure-la, pujava i bai­xava l’ascen­sor que ella conduïa i que per pujar en l’escala social i en l’escala de l’empresa donava satis­fac­ci­ons als seus direc­tius capri­ci­o­sos i cràpules a còpia de cedir-los el pis on vivia perquè es reu­nis­sin amb les seves amants. L’autor de la pel·lícula per­fecta es deia Billy Wil­der. Vaig córrer a veure pel·lícules seves. Algu­nes, com Tes­ti­moni de càrrec, ja les havia vis­tes. Unes altres, com Ningú no és per­fecte, no, perquè l’havien pro­jec­tada quan jo no tenia accés a les pel·lícules “no aptes”. En cas­tellà es va titu­lar Con fal­das y a lo loco. L’esti­mat i pater­nal peri­o­dista Jaume Arias, que havia tre­ba­llat a CB Films, dis­tribuïdora a Bar­ce­lona de les pel·lícules de Wil­der, em va dir que el títol que va fer tanta for­tuna era seu.

Fa unes set­ma­nes, vaig expli­car en aquesta secció que hi havia unes imat­ges de pel·lícules de Hitch­cock que no em podia treure del cap. Veient Traïdor a l’infern vaig com­pro­var que també n’hi havia una d’obses­siva que havia d’atri­buir a Wil­der: aquell nus al cable que sosté una bom­beta al bar­ra­cot dels pre­so­ners de guerra. La devia haver vista al cine de col·legi quan era molt petit. Com era pos­si­ble que Wil­der no hagués fet cap pel·lícula dolenta, toqués el gènere que toqués?

L’any 1993, TV3 em va con­trac­tar perquè triés pel·lícules. Em van donar una con­signa: cap que hi sortís Jack Lem­mon. “Als espec­ta­dors no els agrada aquest actor i can­vien de canal.” Vaig saber que no dura­ria en el càrrec. De fet, només vaig aguan­tar dos mesos jus­tos. Jo era Jack Lem­mon, l’home­net per­dut de gai­rebé totes les seves pel·lícules i el que renun­cia a la feina davant els caps arbi­tra­ris que no ente­nen res.

Si les pel·lícules d’abans de L’apar­ta­ment em van agra­dar totes, les següents, Pri­mera plana, Avanti, em van fer pen­sar que Wil­der mai no arri­ba­ria a aque­lla cima i que havia entrat en decadència. No li vaig voler veure l’última, Aquí, un amic. La crítica la va dei­xar mala­ment i no vaig voler pas­sar angúnia. L’acabo de recu­pe­rar. Ja vol­drien les comèdies d’ara mateix man­te­nir aquell to i fer tant de riure. Hi sur­ten Wal­ter Matt­hau i el meu, per sem­pre, Jack Lem­mon.