En blanc i negre
Joaquim Chancho (Riudoms, 1943) és pintor, gravador, dibuixant, autor de llibres d’artista, creador d’instal·lacions amb peces seriades i de murals efímers que dialoguen amb l’espai i amb els espectadors. L’abstracció, la geometria inexacta i el signe gràfic (en ocasions cal·ligràfic), defineixen la seva obra, molt reconeguda en el panorama de l’abstracció a Catalunya i a Espanya
Anna Mas Projects presenta a la seva galeria i a la fira ARCO de Madrid obres fetes entre el 1972 i el 2017, i ha escollit una selecció de pintures i dibuixos realitzats en blanc i negre. El tema que dona argument a l’exposició té fonament, perquè gairebé en totes les etapes de la trajectòria d’aquest pintor es troben sèries en què dominen el blanc i el negre. Potser se centra en aquests colors per deixar el màxim protagonisme al dibuix i a la forma, o bé aplica un reduccionisme que situï en primer pla el treball amb el gest o la composició.
De la mateixa manera que, en ocasions, Chancho limita el color, també produeix sèries en què restringeix la forma a figures abstractes, a línies i a signes gràfics o gestuals. El minimalisme, l’abstracció i la contundència compositiva guien una obra en què no evita l’experimentació ni el risc. Confronta estructures exactes amb signes gestuals i, cada cop més, ha deixat espai a la geometria aproximativa i al traç espontani, incorporant de manera natural allò inexacte.
Joaquim Chancho és un pintor de capes; en les sèries coloristes dels anys noranta jugava amb la transparència de la pintura a l’aigua o a l’oli. En les pintures a l’oli posteriors, actua superposant gruixudes capes de colors diferents que sempre deixen rastres de la interacció dels tons. De vegades, treballa fent reserves o raspats de la pintura a la manera d’un esgrafiat per recuperar els colors d’estrats inferiors.
La interacció d’elements oposats és constant en el procés creatiu de Chancho. L’espectador és interpel·lat per un joc de contraris: geometria i gest lliure, vertical i horitzontal, formes i línies, quietud i moviment, harmonies i contrastos, ordre i agitació. Per exemple, en diverses obres de l’exposició En blanc i negre, no tot és blanc i negre. Apareixen rastres d’altres colors que s’han barrejat amb el blanc o el negre, hi ha gammes de negres que ressonen a gris, a vermell, a blau; blancs que se’n van cap a diferents ocres. Hi ha traces de color que estan al darrere, semiocultes o latents, però que es deixen veure. Fins al punt que mirem les obres i ens preguntem: “Són en blanc i negre?” Existeixen el blanc i el negre lliures del tot d’altres tonalitats, de reflexos o de vestigis de color?