ROMA
La televisió va entrar a casa quan tots els nens de classe ja en tenien. Sempre desconfiàvem dels invents. Quan hi va entrar el gas, la iaia Angelina va conservar un fogonet de carbó, reminiscència de la cuina econòmica, per si de cas. La televisió ens la van dur els Reis. La vam connectar, i no va emetre ni imatge ni so. La vam colpejar. No era “d’ells”, és que ens l’havien venut avariada. Ens vam passar tot el dia davant una pantalla fosca. Quan la van haver reparat m’hi vaig tirar de cap. Hi vaig veure les sèries que els amics em comentaven, molt de teatre, i moltíssim cine clàssic que d’una altra manera no hauria sabut on anar a trobar. “Caixa tonta”? A mi em va fer una mica savi. Instrument del franquisme? Un dia que Franco havia decretat un estat d’excepció i havia de sortir el seu ministre Fraga Iribarne a anunciar-ho, per entretenir l’espera van projectar tres curts inicials de Roman Polanski, entre els quals Dos homes i un armari, i així vaig completar la filmografia del director. En ocasió d’un altre estat d’excepció van emetre l’alliberada Let it be dels Beatles, que tampoc no s’havia estrenat als cines. El crític Miquel Porter Moix va dedicar una pàgina sencera de Destino a fer broma de la ironia i la incongruència.
Davant el perill que amb “la petita pantalla” la gent es quedés a casa, les productores van reaccionar oferint pel·lícules espectaculars de format enorme i, els cines, cobrint de cortines les pantalles desmesurades, fent més hospitalàries les butaques i instal·lant l’aire condicionat que a casa no teníem, ni nosaltres ni ningú. Jo vaig compaginar cine i televisió amb normalitat. A mi res no me n’arrencava del cine.
Els multicines han mantingut les grans dimensions, amb tendència a la baixa i, al mateix temps, han sorgit cines minúsculs. Els preus dels terrenys edificables estan pels núvols i avui no són possibles sales com l’Iluro o com l’Alcázar de la Rambla de Barcelona, on n’hi cabrien dotze. Les pantalles de televisió de les cases aviat atraparan les dels multicines i els cines petits. A les cases s’economitza molt en quadres: tot un pany de paret és una pantalla. Netflix subministra el material visible. Netflix s’ha convertit en la gran productora de pel·lícules, i aviat suplantarà la Metro, la Universal o la Warner. Van destinades a la televisió. Acaba de produir Roma, d’Alfonso Cuarón, que està molt bé. Com que vol que guanyi l’Oscar d’aquest any i el reglament dels Oscars indica que les pel·lícules a considerar han d’haver estat estrenades als cines, Netflix l’ha projectada fugaçment en uns pocs. Acabaran alterant les bases dels Oscars, és clar. I s’acabaran els cines com s’acabaran els diaris de paper. A mi no em sembla ni bé ni malament, em sembla inevitable, però en tot cas és diferent al “cine de la meva vida” que ha donat nom a aquesta secció. Potser ha arribat el moment de clausurar-la.