Més enllà la construcció del barri de la Plata

Un dels lli­bres més impor­tants de la collita del 2018 va ser El barri de la Plata, de Julià Gui­lla­mon, que evo­lu­ci­o­nava d’un regis­tre auto­bi­ogràfic cap al drama de dos dels pro­ta­go­nis­tes, els pares de l’autor. Cons­ta­tació de la vida amarga, el lli­bre era, però, un cant a l’espe­rança en què el cro­nista alte­rava la seva per­cepció, en alguns moments més ten­dra i invo­lu­crada, en d’altres dis­tant i amb el judici que atorga la pri­mera per­sona. Inda­gava sobre l’espai geogràfic, una idea que sem­pre l’ha interes­sat. Quan el vaig conèixer, a començament dels anys vui­tanta, recordo que s’inter­ro­gava sobre els camps de la per­cepció de Paul Viri­lio o sobre la manera d’invo­lu­crar-se d’Edmund Wil­son.

Uns mesos després de la publi­cació, Gui­lla­mon ens ofe­reix una seqüela, una mena d’espai extra, a El tren de la bruixa, que resulta com­ple­men­tari i suple­men­tari del pri­mer. Tot i que El barri de la Plata era una novel·la de no-ficció, El tren de la bruixa és com un recull de con­tes, sem­blant al capítol 62 que se li esca­pava a Cortázar de Rayu­ela. L’autor ens mos­tra els seus orígens valen­ci­ans –recordo com li agra­dava el bar Bar­rac­hina del cen­tre de València o com esmenta l’orxa­te­ria Tío Che–, la fonda de la seva mare a Arbúcies, els racons del seu Poble­nou natal i el ves­sa­ment cere­bral que va patir la seva com­pa­nya Cris.

És un Gui­lla­mon allu­nyat de la posició de crític que exer­ceix sense con­ces­si­ons. Aquí tro­bem un per­so­natge més humà: “Em passa sovint quan vinc al Poble­nou: estic con­tent de tor­nar a casa i tot em fa riure.”El tren de la bruixa és el qua­dern de bitàcola de l’escrip­tor, amb foto­gra­fies de l’àlbum fami­liar, com la que el veiem tore­jant al bar Roure de Gràcia, que durant anys ha estat el seu segon des­patx.

Macy Gray s’ha con­ver­tit en un dels grans valors de la música nord-ame­ri­cana. Fa quinze anys que navega sobre les ones i tots els pro­ble­mes per­so­nals han que­dat arxi­vats davant el nou àlbum, Ruby, la intenció del qual és tor­nar a col·locar cançons que enco­ma­nin les ganes de viure. Des de la pri­mera, amb una ins­tru­men­tació espec­ta­cu­lar, el nou disc es mou pel soul i el gòspel abraçant el rap i el dance. Gray ha superat els seus pro­ble­mes amb l’alco­hol, i Ruby és un renai­xe­ment en tota regla, dotze temes plens de força que podrien sem­blar trets d’un reco­pi­la­tori d’èxits. La con­tes­tatària Over you esdevé una decla­ració de prin­ci­pis sobre el final de les addic­ci­ons, cosa que cele­brem perquè Gray és un tros d’artista, una de les grans estre­lles del fir­ma­ment actual. En el regis­tre de gòspel, com a tema, White man és sen­zi­lla­ment insu­pe­ra­ble.