Consciència que no parpelleja
La traductora Corina Oproae explica en el pròleg de l’obra com va descobrir la poesia de Mary Oliver, morta el 17 de gener passat, a l’edat de 84 anys. Va ser a casa d’uns amics, a Massachussetts, i potser no exactament per casualitat. Rememora, també, la grata sorpresa que li van produir aquells poemes de Wild Geese.
Ocell roig és una bona carta de presentació de la poetessa: poemes d’una calculada senzillesa, d’un dinamisme formal que recorda el de tantes peces de William Carlos Williams. Cap complicació retòrica. L’autora hi assaja una veu despullada, d’una puresa que sembla que vulgui imitar la del cant de tants ocells com fan niu en els seus versos. La meravella d’aquell ocell roig que arriba, tot de cop, per exemple. O la d’unes “arrels esbojarrades, que creixien i reien, dins la terra molla”. Oliver no s’està mai de cantar la joia. Se sent deutora d’una naturalesa –boscos, oceà– que no deixa mai d’acompanyar-la. L’actitud de sorpresa, per sort, no l’abandona mai.
Poesia com “una consciència que mai parpelleja”. Una consciència amatent (som una “fibra de l’univers”, va escriure Ungaretti), sempre disposada a fer-se eco d’alguna revelació, ni que sigui en l’estricta observació quotidiana: “tan sols estar viu / aquest matí fresc / en aquest món romput”. Uns altres versos reclamen llum, com el Goethe moribund a la seva cambra. Tothom pot llegir aquesta poesia: pel seu to planer, per la seva naturalesa confessional; però potser només la poden entendre en tota la seva fondària aquells que han viscut prou i que s’han plantejat, algun cop, com Rilke –a qui cita–, com el nostre Vinyoli –que també va citar el mateix vers del txec–: “Has de fer una altra vida.” Una poesia, al capdavall, que celebra “el misteri que és / aquesta brevetat”. Admirada, en definitiva, del fet que “ningú posseeix els cors dels ocells”.
Tothom pot llegir aquesta poesia: pel seu to planer, per la seva naturalesa confessional
