Green Book
La història real viscuda pel pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali) i el seu xofer italoamericà Tony Vallelonga (Viggo Mortensen) pel sud més fosc i racista dels Estats Units va desembocar en la triomfadora, més o menys justa, dels recents Oscars. I és que la justícia en aquesta cerimònia de la indústria sempre és relativa. Green Book va superar com a millor pel·lícula la gran favorita, Roma, una obra mestra per alguns i un film soporífer per d’altres. Potser el producte dirigit per Peter Farrelly no és ni de bon tros una obra mestra, ni mereixedora d’un guardó tan preuat, però per eliminació era la més equilibrada i la que tenia menys taques per guanyar l’estatueta, a més de complir diversos requisits indispensables per agradar, i molt: denuncia un cop més l’absurditat del racisme més ranci, enfronta amb encert dues personalitats totalment oposades, la parella protagonista fa una interpretació excel·lent i és molt, molt entretinguda. I tot, a més, en versió comèdia, un gènere sempre difícil de premiar a Hollywood.
L’Oscar a millor guió original (el fill de Vallelonga n’és un dels autors) confirma totes aquestes sensacions en una pel·lícula rodona, amable, amb una bona banda sonora dels seixanta i que sap lligar i fer funcionar tots els tòpics d’una road movie sense errors ni baixades. Presentació dels personatges, inici de l’aventura i final més o menys feliç. Dos protagonistes brutalment antagònics. Un músic negre d’alt nivell cultural, que té com a guardaespatlles en una gira de concerts de música clàssica pel sud dels Estats Units un italià rude i força groller. Dues vides oposades, que a poc a poc convergeixen i ens demostren que les relacions humanes poden amb tot i que l’empatia pot fer possible l’impossible: arrelar en qualsevol ànima, per més lluny que estigui d’una altra. I és que és deliciós gaudir de l’aproximació d’un i altre al seu món oposat.
Mortensen (nominat a millor actor) afronta per primera vegada una transformació física important (va guanyar 20 quilos) i debuta pràcticament en la comèdia. Lluny queden els models heroics d’El Señor de los Anillos, Hidalgo: océanos de fuego i Alatriste. A Green Book és vulnerable, inculte, molt italià i violent. Però honest. Això l’apropa al virtuós i excessivament refinat Don Shirley. Matershala Ali es va emportar el tercer Oscar del film, el de millor actor de repartiment, gràcies a un paper en què humanitza a poc a poc un músic solitari i atrapat per força conflictes personals, però amb grans conviccions.
El seu viatge esdevé l’excusa perfecta per evolucionar individualment i per oferir-nos mitjançant l’humor un relat reconfortant de creixement personal i de lluita solidària. La Green book és la guia, escrita per Víctor Hugo Green, que els afroamericans utilitzaven en els anys seixanta per viatjar i evitar problemes. Òbviament, Don Shirley no ho aconsegueix, però allà té sempre Tony Lip, fill del Bronx, per treure-li les castanyes del foc. Al final, Green Book, basada en una amistat real, només pot generar satisfacció i optimisme. I és que davant del violent conflicte racial viscut històricament en diversos estats dels EUA, aquesta pel·lícula encara ens permet creure en la bondat humana i que la gent d’arreu pot canviar. I amb un somriure. De fet, un dels millors somriures d’Amèrica de les darreres dècades, el de Julia Roberts, es va encarregar d’entregar el premi a millor pel·lícula. L’acadèmia té clar sempre cap a on ha de mirar si vol enderrocar el mur racista de Trump, abans que el pugui alçar de veritat.