Retrat del crític adolescent
Convindria puntualitzar tantes afirmacions d’aquest llibret tan intel·ligent, que seria una llàstima malgastar l’espai d’aquesta ressenya tan curta per afalagar-lo sense crítica. Joan Ferraté (1924-2003) era un mestre i no hi ha romanços que valguin. Dit això, i declarant públicament el respecte, l’admiració i la gratitud per totes les lliçons privades rebudes al seu àtic del Putxet enmig d’una pugna sorneguera nocturna tan sensacional com arriscada, el seu mateix mestratge lector em porta a dir-los que se les hauran amb un volum trampós. Primer, perquè són tres diaris (del 1966 al 1975) amb un tema recurrent que el títol, Del desig, categoritza d’una manera excessiva: “Abans d’ahir [...] vaig iniciar, al dematí, una comèdia de fantasia sexual”, anuncia a la primera entrada del 31 de juliol del 1966 i concreta a la de l’1 de març del 1970 de la pàg. 69: “L’edifici del meu amor per Daniel descansa damunt els fonaments del meu desig del seu cos.” Segon, perquè no hi ha cap referència contextual fora d’ell mateix: “Passions veritables: primer els nens, després els llibres”, “Em sento sol”, escriu els dies 2 i 3 de març del 1973. I, tercer, perquè, al capdavall, no es tracta sinó del dietari d’una maduració que va beneficiar-nos: “Em sento com si [...] aquests darrers onze anys no haguessin servit sinó per dur-me on soc ara: ben instal·lat a Edmonton i a Barcelona, relativament ric i prou competent en tot el que em pot servir per viure sol. Res d’Edmonton ni de Barcelona no m’interessa sinó el confort que hi puc trobar. No tinc res a fer enlloc sinó treballar per mi. / Em fa l’efecte que podré tornar a aprendre a llegir.” (25 de març de 1974). La resta, les habituals tribulacions d’un adolescent, retardades gairebé quaranta anys, i la filigrana literària de la reducció del desig a la naturalíssima passió sexual que ens humanitza.
