Stanley Kubrick i la justícia poètica

Encara queden unes setmanes per visitar l’exposició sobre Stanley Kubrick al CCCB. No es poden admetre gaires excuses per haver-se-la perdut, a banda de malaltia greu o impossibilitat geogràfica. Veure-la una sola vegada és, si fa no fa, igual d’imperdonable, no només perquè és tan extensa que caldria renunciar a una part, sinó perquè a alguns vídeos, com ara el collage audiovisual que ens trobem quan hi arribem, o els dedicats a 2001: una odissea de l’espai –una pel·lícula que guanya molt en pantalla gran–, cal accedir-hi més d’una vegada.

Stanley Kubrick és un referent per a qualsevol persona interessada en la creació. Totes les seves pel·lícules són obres d’art visionàries i alhora artesanals que admeten tantes lectures com espectadors. Personalment, el que més m’interessa és el procés d’apropiació que va fer d’unes quantes novel·les magnífiques. Convertides en pel·lícules, mantenen les característiques de l’original però alhora s’han transformat en una altra obra. El resultat va molestar més d’un autor, però els espectadors –que no tenim una relació tan patrimonial amb les novel·les originals–, reconeixem els mèrits de Kubrick a l’hora de traduir les paraules en imatges.

Recordem tres pel·lícules d’estils prou diferents: a Lolita (Nabokov i Kubrick, 1962) va plasmar una novel·la intrínsecament obscena en sinècdoques aptes, com l’escena en què Humbert Humbert pinta les ungles dels peus a la protagonista; a 2001: una odissea de l’espai (Clarke i Kubrick, 1968), els problemes tècnics i econòmics van originar modificacions considerables, com ara la transformació de Saturn en Júpiter; a La taronja metàl·lica (Burgess i Kubrick, 1971), va idear els uniformes dels droogs ultraviolents i va suprimir el final, massa catòlic per al públic nord-americà. El resultat són obres d’art que no respecten la novel·la, però que respecten el cinema (el cinema possible, s’entén).

En aquestes exposicions, sovint el més rellevant, i el que tendim a passar per alt, són els papers col·locats en vitrines, com ara la carta que Sue Lyon va enviar a Kubrick després de protagonitzar Lolita. En aquest full mecanografiat, l’actriu agraeix al director el que va fer per ella, li explica que ara gaudeix d’una vida senzilla amb el seu marit i que passa gran part del temps treballant al jardí i jugant amb el seu gos. La transformació és tan notable que fins i tot el nom és un altre: ara es diu Suellyn Rudman. Si repassem Lolita, ens adonarem de la justícia poètica d’aquesta carta. En el capítol 29, quan el pederasta més famós de la literatura visita la seva antiga amant també es troba un gos, també se la troba casada i també s’ha canviat el nom: ja no es diu Lolita Haze, sinó Dolly Schiller. El més xocant és que tant el marit del personatge Lolita com el de l’actriu Suellyn es diuen Richard.