La destrucció com una de les belles arts: KRISTOF

Va ser l’editor Oriol Castanys qui, des de finals dels anys vuitanta, ens va habituar a la prosa i a les tremendes històries de l’extraordinària hongaresa exiliada a Suïssa Agota Kristof (1935 -2011). Des de la Magrana vam degustar la seva trilogia, que ara Amsterdam ens serveix en un sol volum amb una competent traducció nova de Sergi Pàmies. Claus i Lucas és la història d’uns bessons en un país militaritzat, però és també la història d’Hongria, els exilis i la seva destrucció. Amb un francès utilitzat en frases curtes i gairebé sempre en present, les tres nouvelles –El gran quadern, La prova i La tercera mentida–, són un exercici aspre de descripcions dures, però també de metaliteratura, en què la novel·la de conclusió desmenteix en gran part tot el que havia estat l’argument de les dues primeres, fins i tot la relació dels germans, els noms dels quals són un anagrama l’un de l’altre. Tot i que Kristof sempre deixa una escletxa a la pietat, no s’està de col·locar, de manera paradoxalment natural, comportaments aberrants, que tenen a veure amb violacions, zoofília, pederàstia, assassinats, prostitució de risc i malformacions físiques i mentals. Un catàleg de desgràcies humanes ambientades en un escenari de misèria extrema durant la guerra i la postguerra. La duresa apareix des dels primers quaderns dels germans, a la primera part, fins a la separació dels germans en la segona i com afecta al germà protagonista. La tercera part serveix per desmentir part de les històries presentades en els primers llibres amb un dels personatges que es defineix com a poeta i un altre com a novel·lista. El primer nega al segon la possibilitat de la germanor. L’engany, en la línia de l’admirada Patricia Highsmith, fa que la trilogia entri en una dimensió en què la genialitat de l’autora queda palesa en una lectura que et transforma.