Perduts per la costa dels anys vuitanta

Sebastià Ben­na­sar (Palma, 1976) és una de les grans rea­li­tats de la nar­ra­tiva cata­lana actual. Sepul­tat en l’ano­ni­mat d’una època en què el política­ment cor­recte mar­gina el talent, la seva obra ha que­dat eclip­sada. Gai­rebé tres dese­nes de lli­bres, però, l’han con­so­li­dat. Pocs mesos després de la publi­cació de la novel·la Hotel Metro­pole, ens arriba el recull de con­tes Macondo Beach, que va obte­nir el premi de Nar­ra­tiva Marítima Vila de Cam­brils Josep Lluís Savall. Com s’ho ha fet Ben­na­sar per obte­nir un premi de nar­ra­tiva mari­nera? Sen­zi­lla­ment, els con­tes del lli­bre estan ambi­en­tats en la costa penin­su­lar i insu­lar, en la majo­ria dels casos la cata­lana, les mallor­quina, la de la fron­tera amb València i les de Por­tu­gal.

El resul­tat és un recull de relats de dife­rents for­mats, alguns nou­ve­lles, que podria haver desen­vo­lu­pat perquè tenen molta fusta, altres que ens mos­tren pin­ze­lla­des sor­pre­nents com el que dóna títol al lli­bre, ni molt menys el més interes­sant de la tria. Feia més de deu anys que Ben­na­sar no publi­cava con­tes, però aquesta selecció mos­tra la força de les seves des­crip­ci­ons, que sovint es con­ver­tei­xen en estats anímics, on els soli­ta­ris i les rela­ci­ons asimètri­ques s’ambi­en­ten en un rere­fons d’apar­ta­ments desa­ni­mats, rulots i xirin­gui­tos de platja fora de tem­po­rada. Dos dels con­tes més des­ta­cats dels recull, El príncep de les marees i Última jor­nada de pesca tenen un inva­ri­a­ble to a dirty rea­lism. Recor­den els de Ray­mond Car­ver, Tobias Woolf i Ric­hard Ford. També els de Bukowski o d’alguns nar­ra­dors ame­ri­cans de la post­guerra. Amb per­les que com­bi­nen la ten­dresa amb la des­es­pe­rança: “Sabia que era un fra­cas­sat i que mai no podria superar la bellesa de tot aquest bocí de món”. Amb les seves des­crip­ci­ons poètiques, Ben­na­sar la recrea.