Perduts per la costa dels anys vuitanta

Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és una de les grans realitats de la narrativa catalana actual. Sepultat en l’anonimat d’una època en què el políticament correcte margina el talent, la seva obra ha quedat eclipsada. Gairebé tres desenes de llibres, però, l’han consolidat. Pocs mesos després de la publicació de la novel·la Hotel Metropole, ens arriba el recull de contes Macondo Beach, que va obtenir el premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall. Com s’ho ha fet Bennasar per obtenir un premi de narrativa marinera? Senzillament, els contes del llibre estan ambientats en la costa peninsular i insular, en la majoria dels casos la catalana, les mallorquina, la de la frontera amb València i les de Portugal.

El resultat és un recull de relats de diferents formats, alguns nouvelles, que podria haver desenvolupat perquè tenen molta fusta, altres que ens mostren pinzellades sorprenents com el que dóna títol al llibre, ni molt menys el més interessant de la tria. Feia més de deu anys que Bennasar no publicava contes, però aquesta selecció mostra la força de les seves descripcions, que sovint es converteixen en estats anímics, on els solitaris i les relacions asimètriques s’ambienten en un rerefons d’apartaments desanimats, rulots i xiringuitos de platja fora de temporada. Dos dels contes més destacats dels recull, El príncep de les marees i Última jornada de pesca tenen un invariable to a dirty realism. Recorden els de Raymond Carver, Tobias Woolf i Richard Ford. També els de Bukowski o d’alguns narradors americans de la postguerra. Amb perles que combinen la tendresa amb la desesperança: “Sabia que era un fracassat i que mai no podria superar la bellesa de tot aquest bocí de món”. Amb les seves descripcions poètiques, Bennasar la recrea.