CONFESSIONS DE JESUÏTES
Fa poc més d’una setmana es va presentar al Pati Manning de la ciutat de Barcelona el llibre Confesiones de jesuitas que, com el seu nom indica, consisteix en l’aplec de respostes de trenta-vuit jesuïtes al qüestionari ideat pels autors, Valentí Gómez-Oliver i Josep Maria Benítez-Riera. L’interès d’aquest cronista per l’acte, al marge dels innegables valors en si, raïa en el fet d’haver estat ell mateix en un cert període de la vida educat pels jesuïtes però, sobretot, per l’amistat amb els dos autors i l’estima intel·lectual que li mereixen.
Les trenta-tres preguntes –xifra que no és en absolut casual– del qüestionari s’agrupen en cinc parts: la unitat, els quatre punts cardinals, les veus del món, passeig per la consciència i els cinc sentits (no m’estendré en detalls perquè se’m menjaria tot l’article), i es pot dir –i mai d’una manera més apropiada– que entren en tots els temes humans i divins. La diversitat de les respostes és un excel·lent reflex, més enllà del tòpics o incloent-los, de la natura de la Companyia de Jesús, caracteritzada entre moltes altres coses per l’habilitat d’apostar per tots els cavalls i, per tant, que guanyi qui guanyi, ells sempre hi siguin.
Depèn del que el lector hi busqui, o amb quina intenció o predisposició l’encari, el llibre pot resultar apologètic o crític. De la gosadia de confessar els confessors n’emanen tants elements a favor com en contra; el llibre pot servir tant per induir com per dissuadir, i això tampoc no sembla casual, perquè tal dualitat discorre en paral·lel a la de l’afortunada conjunció dels autors: Benítez-Riera és jesuïta, i malgrat la seva aparença polièdrica és granític en la seva convicció essencial, tot i que possiblement seria més adequat intercanviar les posicions de les dues realitats. Gómez-Oliver és una personalitat intel·lectual igualment complexa, en una altra direcció. Ell mateix es defineix com a agnòstic, però sobretot gnòstic, cosa que, per cert, li deu haver permès escriure fins i tot un llibre a mitges amb aquest cronista, certament diferent del que ara glossem.
S’enganyaria qui pensés que certes institucions del passat no tenen cabuda ni sentit en un món que, si se’m permet evocar el filòsof, ha transvalorat tots els valors. Les contradiccions i les llums hi són, i continuen en la realitat. La interessantíssima presentació no podia deixar indiferent el lector potencial, ni abstreure’s de la realitat. Posem per cas: el poder absolut del papa negre s’equilibra amb la facultativa desobediència de tots els membres de la comunitat.
