Camins erràtics
El pas del temps i l’acumulament dels anys et van proporcionant uns coneixements raonats del que potser hi fem, en aquest món. La meva síntesi és que venim a desenvolupar-lo, som aquí per mostrar-ne totes les possibilitats que, ara per ara, se’ns apareixen inexhauribles. I quan escric totes, em refereixo a totes: les que entenem com a bones, i les que entenem com a dolentes. I entre les bones hi ha infinitat de maneres de contar, d’explicar, de veure o d’entendre aquest món. Maneres que sonorament s’expressen per mitjà de les diferents possibilitats d’emetre i d’organitzar sons i/o d’ordenar flexions vocals en totes les seves possibilitats fonètiques, gramaticals i sintàctiques, ensems amb algunes altres més o menys obtingudes amb altres recursos expressius, gesticulant o amb moviments regulats i irregulars. Tot hi cap –i tot hi és–, en aquesta globalitat que és el món, del qual venim a donar testimoni i completar la totalitat del seu contingut possible.
S’ha dit que l’art és una de les expressions d’aquests continguts; no és així. L’art és una de les presentacions o representacions del contingut, i el seu sentit no deixa de ser un més dels continguts que formen part de la globalitat d’un saber que anem descobrint i desenvolupant, erràticament, és cert, però amb fermesa i vigilant que ningú es permeti possessionar-se d’una part, perquè el sentit el té el tot. Tanmateix, cal reconèixer que per raonament i fins i tot per sentiments i emocions es produeix una mena d’esqueix d’aquest tot; esqueix que es vol donar com un esbiaix de realitat, o aparença, que indicaria que hi podria haver raonaments no encaixats, que socialment són entesos com un ens a part el qual anomenen el “mal”, que afecta les manifestacions afectives (la qual cosa no encaixaria en la totalitat abans al·ludida).
Efectivament, podria ser així, però només es manifesta el “mal” – com un valor oposat a un altre valor ideal, el “bé”, quan hi ha possessionaments delimitatius egoistes, d’exclusió, respecte a grups socials–. Grups que es marginen possessionant-se egoistament de la noció de domini (de control exclusiu). Aquests potser serien o significarien la incomprensió si no fóssim entenedors raonats de la desraó d’un tot de possibilitats que inclou la totalitat com a conjunt i també el contrari, que és un oferir o mostrar el contrapunt de tot l’establert.
Seria un dels significats possibles del gravat de Goya El son de la raó produeix monstres, o la incomprensible declaració de Hobbes “l’home és un llop per a l’home”. Si és així, la desraó és dins de la raó. Com a expressió de la contradicció conceptual és possible, però no tot l’expressable és real; les fugides sentimentals i emocionals que permeten la literatura i la plàstica, l’art, en són l’exemple. M’inclino a entendre que Hobbes volia dir que l’home, arrossegat per la voràgine dels sentiments i de les emocions –entre les quals hi ha les del poder– esdevé la contradicció de la seva pròpia essència. És que l’existència ens fabrica; l’existència és el tot. Que inclou, també, la lluita.
I l’art és capaç de plasmar-ho tot.