Camins erràtics

El pas del temps i l’acu­mu­la­ment dels anys et van pro­por­ci­o­nant uns conei­xe­ments rao­nats del que pot­ser hi fem, en aquest món. La meva síntesi és que venim a desen­vo­lu­par-lo, som aquí per mos­trar-ne totes les pos­si­bi­li­tats que, ara per ara, se’ns apa­rei­xen inex­hau­ri­bles. I quan escric totes, em refe­reixo a totes: les que ente­nem com a bones, i les que ente­nem com a dolen­tes. I entre les bones hi ha infi­ni­tat de mane­res de con­tar, d’expli­car, de veure o d’enten­dre aquest món. Mane­res que sono­ra­ment s’expres­sen per mitjà de les dife­rents pos­si­bi­li­tats d’eme­tre i d’orga­nit­zar sons i/o d’orde­nar fle­xi­ons vocals en totes les seves pos­si­bi­li­tats fonètiques, gra­ma­ti­cals i sintàcti­ques, ensems amb algu­nes altres més o menys obtin­gu­des amb altres recur­sos expres­sius, ges­ti­cu­lant o amb movi­ments regu­lats i irre­gu­lars. Tot hi cap –i tot hi és–, en aquesta glo­ba­li­tat que és el món, del qual venim a donar tes­ti­moni i com­ple­tar la tota­li­tat del seu con­tin­gut pos­si­ble.

S’ha dit que l’art és una de les expres­si­ons d’aquests con­tin­guts; no és així. L’art és una de les pre­sen­ta­ci­ons o repre­sen­ta­ci­ons del con­tin­gut, i el seu sen­tit no deixa de ser un més dels con­tin­guts que for­men part de la glo­ba­li­tat d’un saber que anem des­co­brint i desen­vo­lu­pant, erràtica­ment, és cert, però amb fer­mesa i vigi­lant que ningú es per­meti pos­ses­si­o­nar-se d’una part, perquè el sen­tit el té el tot. Tan­ma­teix, cal reconèixer que per rao­na­ment i fins i tot per sen­ti­ments i emo­ci­ons es pro­du­eix una mena d’esqueix d’aquest tot; esqueix que es vol donar com un esbi­aix de rea­li­tat, o apa­rença, que indi­ca­ria que hi podria haver rao­na­ments no encai­xats, que soci­al­ment són ente­sos com un ens a part el qual ano­me­nen el “mal”, que afecta les mani­fes­ta­ci­ons afec­ti­ves (la qual cosa no encai­xa­ria en la tota­li­tat abans al·ludida).

Efec­ti­va­ment, podria ser així, però només es mani­festa el “mal” – com un valor opo­sat a un altre valor ideal, el “bé”, quan hi ha pos­ses­si­o­na­ments deli­mi­ta­tius egois­tes, d’exclusió, res­pecte a grups soci­als–. Grups que es mar­gi­nen pos­ses­si­o­nant-se egois­ta­ment de la noció de domini (de con­trol exclu­siu). Aquests pot­ser serien o sig­ni­fi­ca­rien la incom­prensió si no fóssim ente­ne­dors rao­nats de la desraó d’un tot de pos­si­bi­li­tats que inclou la tota­li­tat com a con­junt i també el con­trari, que és un ofe­rir o mos­trar el con­tra­punt de tot l’esta­blert.

Seria un dels sig­ni­fi­cats pos­si­bles del gra­vat de Goya El son de la raó pro­du­eix mons­tres, o la incom­pren­si­ble decla­ració de Hob­bes “l’home és un llop per a l’home”. Si és així, la desraó és dins de la raó. Com a expressió de la con­tra­dicció con­cep­tual és pos­si­ble, però no tot l’expres­sa­ble és real; les fugi­des sen­ti­men­tals i emo­ci­o­nals que per­me­ten la lite­ra­tura i la plàstica, l’art, en són l’exem­ple. M’inclino a enten­dre que Hob­bes volia dir que l’home, arros­se­gat per la voràgine dels sen­ti­ments i de les emo­ci­ons –entre les quals hi ha les del poder– esdevé la con­tra­dicció de la seva pròpia essència. És que l’existència ens fabrica; l’existència és el tot. Que inclou, també, la lluita.

I l’art és capaç de plas­mar-ho tot.