Ha nascut una estrella
La vida d’excessos que suposadament acompanya les estrelles del rock ha estat sempre una llegenda urbana prou real i recurrent en les històries musicals de Hollywood. Ha nascut una estrella (A Star is Born) no es queda enrere en aquesta tendència, que el 2010 una autodestructiva Gwyneth Paltrow (exparella del líder de Cold Play, precisament tot un fenomen de masses) brodava a Country Strong.
En el cas del quart remake d’Ha nascut una estrella, que va recollir cinc nominacions als Globus d’Or i vuit als Oscars, és potser més interessant el que passa fora de la pel·lícula que la mateixa història en si, tòpica i previsible al cent per cent, però efectiva i molt ben executada. I és que el debut de Lady Gaga (substituint Beyoncé, primera candidata) en una gran producció és tot un descobriment. La diva del pop es despulla en tots els sentits –físic, personal i emotiu–, com s’estipula en les grans interpretacions. No renuncia a cap picada d’ullet ni crítica del seu propi físic, del seu nas, i a mesura que avança la trama, fins i tot del seu look i estil musical real, que tant èxit li ha donat en la indústria de la música. No amaga, per tant, la contradicció, i òbviament llueix talent en tot el bagatge musical que comporta la seva actuació. Un bagatge que li ha suposat el Globus d’Or i l’Oscar a la millor cançó original per Shallow.
També interessa, i molt, veure com tot un membre de l’star system de Hollywood com Bradley Cooper recull el relleu de Clint Eastwood en aquest projecte i s’estrena com a director, i en un registre musical, amb un personatge força dens i estripat. Alcohòlic i drogoaddicte, Jackson Maine (Cooper) descobreix Ally (Lady Gaga) i la condueix a la fama a través de les cançons i l’amor. Una història romàntica, dramàtica i molt agra, amb final, evidentment, tràgic. Cooper s’involucra al màxim en aquest film que produeix i del qual també és coautor del guió. La seva deriva autodestructiva, plena de lluita personal i familiar i amb un passat no del tot acceptat, condueix la història, a la qual s’incorpora Ally com a darrer alè d’esperança per assolir la salvació. Les situacions són creïbles, amb excepció d’un parell d’escenes, i es recreen de manera acceptable els concerts amb fans, evidentment, de la Lady Gaga real. Cooper fa l’esforç de cantar i tocar la guitarra ell mateix, després de mesos d’aprenentatge en les dues facetes. Tot un punt a favor. I no ho fa malament. I això que la diva el va obligar a fer-ho en viu en cada escena per donar el realisme desitjat a cada actuació. Prou que ho aconsegueixen en una història que enganxa. Sempre té interès i agrada conèixer les interioritats d’una estrella de la música, i com pot sucumbir i caure en el més profund dels abismes, com qualsevol humà. En aquest cas, aquesta estrella està interpretada per Cooper, allunyat aquí de la comèdia del seu Resacón, però no pas de la ingesta d’alcohol. L’actor de Filadèlfia recupera també la lluita interior que experimenta a El Francotirador, però sense la cuirassa d’heroi. Només l’èxit i la fama el protegeixen. I no és suficient, ja que no se’n surt.
Cal destacar l’aportació de Sam Elliott, secundari de luxe, que reforça la història amb la seva presència, aurèola i pòsit. Al final, tot rutlla i entreté, malgrat que és un producte de plantejament, nus i desenllaç cantat. No acaba d’emocionar ni de fer plorar, tot i fugir amb velocitat de creuer de qualsevol final feliç. La soledat i les addiccions poden amb Jackson Maine, que això sí, intenta posar fi dignament a la seva decadència, mentre una nova estrella va en direcció contrària i emergeix en el firmament. Una història, encara que no ho sembli, plena de vida.