“El franquisme ens va robar el periodisme”

És una microhistòria del país a través de textos periodístics de dones periodistes. Això permet explicar un país des de tots els punts de vista: la seva política, la seva cultura, la seva societat. I a través d’un període molt significatiu: des de la Renaixença, el ressorgiment del país i la consciència de les seves possibilitats, fins al moment més fosc, el de la Guerra Civil. És un període de temps que va de la llum a la foscor. I tot de dones el van explicar a la societat del moment.

Aquesta antologia és una peça més en aquest trencaclosques que és la història del país. I ens faltava aquesta peça. Aquest recull d’articles explica un nosaltres que, massa cops, no s’ha explicat, i en un moment de la història molt important.

El periodisme explica un país. El periodisme català també ho fa, en aquells anys, i ho fa en la seva edat d’or, en el seu zenit, homologable al periodisme d’altres països més avançats: França, Anglaterra, els Estats Units... I una cosa que encara està molt poc explicada és que aquest periodisme avançat es va produir en un moment especial: en l’inici de la visibilitat de les dones periodistes. A finals del segle XIX, van començar tímidament a aparèixer articles signats per dones. I quan va arribar la República tot de dones van desembarcar en revistes i diaris.

Durant el treball que hem fet n’hem generat un nou inventari, i hem arribat a comptar fins a un centenar llarg de dones periodistes durant els anys trenta. I, el més important, és que eren dones de tota mena. Són en tots els mitjans, de sensibilitats polítiques diverses, de dretes i d’esquerres, cosa que diu molt a favor de la societat catalana.

Diu molt de la societat catalana que en els anys trenta prenguessin la veu dones com Llucieta Canyà, que ara podríem anomenar periodista star de l’època, que a través de La veu de Catalunya, de dretes, va iniciar l’any 1929 una guerra de sexes en una sèrie d’articles en què reivindicava el paper de la dona. O Rosa Maria Arquimbau, d’esquerres explícita. N’hi havia de properes a UDC i a la CNT. Això diu molt d’una societat. En un context com el de l’any 1931, davant l’Estatut de Núria, van organitzar un plebiscit paral·lel per votar-lo i van aconseguir 400.000 vots. La dona es va visibilitzar. Ara pot semblar poca cosa, però no ho va ser. En poc temps, la presència i la visibilitat de la dona van fer un salt espectacular.

L’antologia tenia un objectiu: no pas fer un recull de textos feministes, sinó de textos que expliquessin el país des de les dones. Són articles diversos, com un d’Irene Polo en què explica com sorgeix el feixisme a Espanya, o un de Martínez Sagi, que va ser corresponsal al front durant la Guerra Civil, en què ens explica què és la guerra. Aquesta antologia tenia com a objectiu respondre a la pregunta “on són les dones?”. Doncs en aquest llibre, explicant el país en aquella època. Són les nostres referents, els motlles per als que anys després ens hem dedicat a escriure periodisme en català.

Una de les grans tragèdies de la Guerra Civil és aquesta: es va trencar amb els models periodístics femenins que ja teníem. També va passar amb els homes, però encara més amb les dones, que van desaparèixer dels llibres d’història i ha costat retrobar-les. Apel·lo a les dones, que busquin i bussegin entre els articles, que elevin aquests models. No fa falta buscar-los a fora. És molt immensa, la feina que ens van deixar. Hi ha moltíssimes més dones, i més textos, més enllà d’aquesta antologia. Aquest és un cànon periodístic que es trenca amb la dictadura i que és l’explicació d’un país feta des de la intel·ligència i l’observació.

Després de la Guerra Civil va morir una manera de fer periodisme que ara amb prou feines anem recuperant. El 80% dels periodistes i les periodistes eren a l’exili el 1940. D’altres havien mort. Amb aquest llibre ha passat una cosa molt curiosa. Molta gent que l’ha llegit m’ha confessat que ha descobert un món invisible. Molta gent diu que s’haurien de fer més antologies. I precisament això demostra que venim d’aquí, que hem begut d’aquí, que les dones catalanes venen d’aquí i que tenim una tradició, una continuïtat, que en el fons sabíem que existia però que no vèiem. És una tradició, la del periodisme fet per dones, que en molts casos està a la mateixa altura i per damunt que la dels homes periodistes. Les dones d’avui s’haurien de fer seus tots aquests models. Tots els països avançats reivindiquen aquest paper de les dones, i nosaltres també ho hauríem de fer.

Va ser la primera gran recuperació. És un llibre que enlluerna. Ella és una star. Amb ella hi ha un km 0 del periodisme. I en tenim un altre, un fet excepcional: a Catalunya, hi va haver un moment en què dos grans diaris estaven dirigits per dones. Murià al Diari de Catalunya, i María Luz Morales a La Vanguardia. Murià va ser la primera dona que va dirigir un diari. Morales va ser nomenada pel comitè obrer que es va fer càrrec del diari, i en substitució de Gaziel. El km 0 l’hem de posar aquí. Dues directores durant la Guerra Civil. També tenim Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona que entrar a la directiva del Barça, reportera total, que va anar al front d’Aragó. Ens falten més antologies i més biografies. Una de les coses que fa una biografia és elevar la persona com a paradigma i com a model. També falta redescobrir la feina de les periodistes en l’àmbit comarcal. Ara tot està molt centrat en Barcelona, però arreu del país hi va haver moltes dones que van ser pioneres, les hem d’alliberar de l’oblit.