“El franquisme ens va robar el periodisme”

És una micro­història del país a través de tex­tos periodístics de dones peri­o­dis­tes. Això per­met expli­car un país des de tots els punts de vista: la seva política, la seva cul­tura, la seva soci­e­tat. I a través d’un període molt sig­ni­fi­ca­tiu: des de la Renai­xença, el res­sor­gi­ment del país i la consciència de les seves pos­si­bi­li­tats, fins al moment més fosc, el de la Guerra Civil. És un període de temps que va de la llum a la fos­cor. I tot de dones el van expli­car a la soci­e­tat del moment.

Aquesta anto­lo­gia és una peça més en aquest tren­ca­clos­ques que és la història del país. I ens fal­tava aquesta peça. Aquest recull d’arti­cles explica un nosal­tres que, massa cops, no s’ha expli­cat, i en un moment de la història molt impor­tant.

El peri­o­disme explica un país. El peri­o­disme català també ho fa, en aquells anys, i ho fa en la seva edat d’or, en el seu zenit, homo­lo­ga­ble al peri­o­disme d’altres països més avançats: França, Angla­terra, els Estats Units... I una cosa que encara està molt poc expli­cada és que aquest peri­o­disme avançat es va pro­duir en un moment espe­cial: en l’inici de la visi­bi­li­tat de les dones peri­o­dis­tes. A finals del segle XIX, van començar tímida­ment a aparèixer arti­cles sig­nats per dones. I quan va arri­bar la República tot de dones van desem­bar­car en revis­tes i dia­ris.

Durant el tre­ball que hem fet n’hem gene­rat un nou inven­tari, i hem arri­bat a comp­tar fins a un cen­te­nar llarg de dones peri­o­dis­tes durant els anys trenta. I, el més impor­tant, és que eren dones de tota mena. Són en tots els mit­jans, de sen­si­bi­li­tats polítiques diver­ses, de dre­tes i d’esquer­res, cosa que diu molt a favor de la soci­e­tat cata­lana.

Diu molt de la soci­e­tat cata­lana que en els anys trenta pren­gues­sin la veu dones com Llu­ci­eta Canyà, que ara podríem ano­me­nar peri­o­dista star de l’època, que a través de La veu de Cata­lu­nya, de dre­tes, va ini­ciar l’any 1929 una guerra de sexes en una sèrie d’arti­cles en què rei­vin­di­cava el paper de la dona. O Rosa Maria Arquim­bau, d’esquer­res explícita. N’hi havia de pro­pe­res a UDC i a la CNT. Això diu molt d’una soci­e­tat. En un con­text com el de l’any 1931, davant l’Esta­tut de Núria, van orga­nit­zar un ple­bis­cit paral·lel per votar-lo i van acon­se­guir 400.000 vots. La dona es va visi­bi­lit­zar. Ara pot sem­blar poca cosa, però no ho va ser. En poc temps, la presència i la visi­bi­li­tat de la dona van fer un salt espec­ta­cu­lar.

L’anto­lo­gia tenia un objec­tiu: no pas fer un recull de tex­tos femi­nis­tes, sinó de tex­tos que expli­ques­sin el país des de les dones. Són arti­cles diver­sos, com un d’Irene Polo en què explica com sor­geix el fei­xisme a Espa­nya, o un de Martínez Sagi, que va ser cor­res­pon­sal al front durant la Guerra Civil, en què ens explica què és la guerra. Aquesta anto­lo­gia tenia com a objec­tiu res­pon­dre a la pre­gunta “on són les dones?”. Doncs en aquest lli­bre, expli­cant el país en aque­lla època. Són les nos­tres refe­rents, els mot­lles per als que anys després ens hem dedi­cat a escriure peri­o­disme en català.

Una de les grans tragèdies de la Guerra Civil és aquesta: es va tren­car amb els models periodístics feme­nins que ja teníem. També va pas­sar amb els homes, però encara més amb les dones, que van des­a­parèixer dels lli­bres d’història i ha cos­tat retro­bar-les. Apel·lo a les dones, que bus­quin i bus­se­gin entre els arti­cles, que ele­vin aquests models. No fa falta bus­car-los a fora. És molt immensa, la feina que ens van dei­xar. Hi ha moltíssi­mes més dones, i més tex­tos, més enllà d’aquesta anto­lo­gia. Aquest és un cànon periodístic que es trenca amb la dic­ta­dura i que és l’expli­cació d’un país feta des de la intel·ligència i l’obser­vació.

Després de la Guerra Civil va morir una manera de fer peri­o­disme que ara amb prou fei­nes anem recu­pe­rant. El 80% dels peri­o­dis­tes i les peri­o­dis­tes eren a l’exili el 1940. D’altres havien mort. Amb aquest lli­bre ha pas­sat una cosa molt curi­osa. Molta gent que l’ha lle­git m’ha con­fes­sat que ha des­co­bert un món invi­si­ble. Molta gent diu que s’hau­rien de fer més anto­lo­gies. I pre­ci­sa­ment això demos­tra que venim d’aquí, que hem begut d’aquí, que les dones cata­la­nes venen d’aquí i que tenim una tra­dició, una con­tinuïtat, que en el fons sabíem que exis­tia però que no vèiem. És una tra­dició, la del peri­o­disme fet per dones, que en molts casos està a la mateixa altura i per damunt que la dels homes peri­o­dis­tes. Les dones d’avui s’hau­rien de fer seus tots aquests models. Tots els països avançats rei­vin­di­quen aquest paper de les dones, i nosal­tres també ho hauríem de fer.

Va ser la pri­mera gran recu­pe­ració. És un lli­bre que enllu­erna. Ella és una star. Amb ella hi ha un km 0 del peri­o­disme. I en tenim un altre, un fet excep­ci­o­nal: a Cata­lu­nya, hi va haver un moment en què dos grans dia­ris esta­ven diri­gits per dones. Murià al Diari de Cata­lu­nya, i María Luz Mora­les a La Van­guar­dia. Murià va ser la pri­mera dona que va diri­gir un diari. Mora­les va ser nome­nada pel comitè obrer que es va fer càrrec del diari, i en subs­ti­tució de Gaziel. El km 0 l’hem de posar aquí. Dues direc­to­res durant la Guerra Civil. També tenim Anna Maria Martínez Sagi, la pri­mera dona que entrar a la direc­tiva del Barça, repor­tera total, que va anar al front d’Aragó. Ens fal­ten més anto­lo­gies i més bio­gra­fies. Una de les coses que fa una bio­gra­fia és ele­var la per­sona com a para­digma i com a model. També falta redes­co­brir la feina de les peri­o­dis­tes en l’àmbit comar­cal. Ara tot està molt cen­trat en Bar­ce­lona, però arreu del país hi va haver mol­tes dones que van ser pio­ne­res, les hem d’alli­be­rar de l’oblit.