“en dramatÚrgia, L’ordre sí que altera el producte”

Depèn molt de la tra­dició cul­tu­ral. A Cata­lu­nya, no n’hi ha gaire, de tra­dició, que els dra­ma­turgs for­min part de equip del tea­tre. Ara, m’agra­da­ria dis­tin­gir que un dra­ma­turg pot ser l’autor que crea i també és qui con­tex­tu­a­litza els mate­ri­als, qui esta­bleix un marc con­cep­tual, i pot tre­ba­llar des dels matei­xos tea­tres.

És una figura molt més habi­tual en altres països. Es pot esta­blir una dra­matúrgia a par­tir de la dansa o d’altres dis­ci­pli­nes i de col·labo­rar entre ells.

Els dra­ma­turgs han de donar un con­tin­gut d’alguna manera uni­tari, que emmar­qui, que ajudi a esta­blir un cri­teri, que cohe­si­oni les dife­rents pro­pos­tes i que generi asso­ci­a­ci­ons, que creï altres pro­jec­tes.

Ho podria ser, sí. Perquè Jordi Casa­no­vas, a més d’autor, també va diri­gir durant molts anys la Fly­hard. I és un mem­bre molt actiu en molts camps, com ara cre­ant una asso­ci­ació de dra­ma­turgs…

La veri­tat és que no conec el pro­jecte. Sí que ho és si par­teix del mateix propòsit que els encàrrecs sobre el procés de la tem­po­rada ante­rior. Joan Yago va encar­re­gar a diver­sos autors que donéssim la nos­tra mirada sobre el procés. Ibán Bel­tran era el coor­di­na­dor des de la direcció, i Joan Yago s’havia encar­re­gat de triar els autors i d’endreçar els tex­tos. En dra­matúrgia, l’ordre altera el pro­ducte. Per això, els dra­ma­turgs som molt maniàtics sobre com s’esta­bleix un ordre, quina acaba sent l’estruc­tura, tot i tre­ba­llar molt amb el caos, sem­pre estem inten­tant endreçar, i lle­gint el dis­curs, l’expec­ta­tiva, el con­text. En aquest sen­tit, és molt dife­rent de quan es crea des d’un lloc més intuïtiu mate­ri­als més amorfs. A mi, en rea­li­tat, m’encanta escriure sense saber exac­ta­ment cap a on vaig, perquè és impos­si­ble con­tro­lar-ho tot, això està bé saber-ho.

El dra­ma­turg ha d’estar for­mat cul­tu­ral­ment. No només ha de domi­nar la tècnica, els recur­sos dra­matúrgics, també ha de tenir una certa pre­tensió política, uns conei­xe­ments històrics i una volun­tat d’estar ben des­pert a saber què passa en l’actu­a­li­tat. El dra­ma­turg, en clau ale­ma­nya, és una per­sona d’àmplia cul­tura. Un bon exem­ple és el dra­ma­turg de Tho­mas Oster­me­ier, Flo­rian Borch­meyer. Un dra­ma­turg ha de ser algú lle­git, amb una certa for­mació. Ara això no vol dir que s’exi­geixi una car­rera acadèmica. Ha de tenir una àmplia for­mació i inqui­e­tud, que no sigui endogàmica, que sàpiga sor­tir de l’esfera del tea­tre.

Aquest és un punt deli­cat. Defenso, gene­ral­ment, les quo­tes, però també poso l’alarma que les quo­tes no han de bana­lit­zar les pro­gra­ma­ci­ons. S’han de tenir en compte, però també s’ha d’ana­lit­zar tot amb pro­fun­di­tat. En ter­mes de gènere, és impor­tant perquè només cal veure la car­te­llera per ado­nar-se de la falta de dones o qui pren les deci­si­ons sobre què es pro­grama, que són majo­ritària­ment homes. El que s’ha de fer és posar fi al sis­tema patri­ar­cal, que no té res a veure amb qui mana en un tea­tre, té a veure amb estruc­tu­res pira­mi­dals, tan­ca­des i molt jeràrqui­ques. Per exem­ple, Juan Car­los Mar­tel, el nou direc­tor del Lliure, pro­posa una mirada més trans­ver­sal, aposta per una diver­si­tat de veus que com­par­tei­xen la tria d’opci­ons.

A les comis­si­ons som divuit per­so­nes que apor­tem una mirada com­ple­mentària. Mar­tel ha estat molt generós, perquè ha triat trans­ver­sal­ment, perquè no s’ha reclòs amb la seva gent més pro­pera. Ell fa ser­vir la paraula cons­tel·lació, diu que tindrà molt en compte la nos­tra opinió i que serà un debat cons­tant que aju­darà a cons­truir la cre­ació de con­tin­gut. A hores d’ara, però, tot just ens hem començat a reu­nir.

El que per­cebo és que al TNC mol­tes de les per­so­nes que inter­ve­nen en aquest grup, també for­men part de la pro­gra­mació, sovint estre­nen allà. És una altra manera de plan­te­jar-ho, també nor­mal en altres tea­tres del món. Al Lliure no serem dra­ma­tur­gues pròpia­ment per estre­nar les nos­tres obres, tot i que pot pas­sar, però no és una con­dició sine qua non. Juan Car­los Mar­tel té una idea molt clara. Ha fet un decàleg, en el qual es diu que cap artista repe­tirà (autors i direc­tors) dos anys seguits. Qual­se­vol de les divuit per­so­nes que for­mem part de la comissió, si volem pro­po­sar un pro­jecte, ho hem de fer tal com ho fa la resta de la gent, tin­drem el mateix tracte que la resta, pas­sa­rem els matei­xos fil­tres. Això hau­ria de ser el nor­mal, però no ho és.

Al Lliure, cada comissió té uns por­ta­veus. Hi ha la Clàudia Cedó amb l’Isa­ias Fanlo a la comissió de gènere i de diver­si­tat. A la de pen­sa­ment, hi ha la Marina Garcés i l’Albert Lladó. Cada comissió té la seva tasca, i els divuit en con­junt for­mem part de l’opinió sobre la pro­gra­mació.

Sí, pro­ba­ble­ment de la comissió de pen­sa­ment sor­gi­ran pro­pos­tes sobre debats ideològics, filosòfics i polítics. Nosal­tres farem, com a dra­matúrgia, mira­des més cre­a­ti­ves. També pot pas­sar que les fron­te­res siguin difu­ses, però és interes­sant que s’hagin esco­llit per­so­nes que no venen del tea­tre, que el viuen a una certa distància. Això és força nou per a l’eco­sis­tema tea­tral de Cata­lu­nya.

Pel que sé, la Sala Beckett té tres potes: la pro­gra­mació, la relació amb els autors i el pen­sa­ment. És cert que també plan­teja aquest ven­tall i que són fórmu­les que exis­tei­xen a Europa. És que hem de con­ce­bre el públic com una assem­blea de ciu­ta­dans, més enllà dels que viuen del i per al sec­tor escènic.

Espero que no me’n tre­gui gaire, de temps. Ara mateix tinc molta feina perquè he de pre­sen­tar entre agost i setem­bre el resul­tat d’una beca del labo­ra­tori SGAE (he d’anar un cop al mes a Madrid), en què hem coin­ci­dit cinc dra­ma­tur­gues. També he aca­bat el com­promís de residència amb la Sala Beckett, que estre­na­rem al Grec, i tinc un parell més d’encàrrecs. A part, segueixo fent de pro­fes­sora a l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Tan­ma­teix, crec que la feina de dra­ma­turga em retro­a­li­men­tarà. Si puc inci­dir d’alguna manera en la pro­pera pro­gra­mació del Lliure també serà molt recon­for­tant cre­a­ti­va­ment.

I tant, abans de La jaula de las locas vaig core­o­gra­fiar una sar­su­ela amb Mario Gas. Can­viar d’estil és com­po­sar-te una samar­reta nova. I ve molt de gust, can­viar de roba, de tant en tant.