“en dramatÚrgia, L’ordre sí que altera el producte”

Depèn molt de la tradició cultural. A Catalunya, no n’hi ha gaire, de tradició, que els dramaturgs formin part de equip del teatre. Ara, m’agradaria distingir que un dramaturg pot ser l’autor que crea i també és qui contextualitza els materials, qui estableix un marc conceptual, i pot treballar des dels mateixos teatres.

És una figura molt més habitual en altres països. Es pot establir una dramatúrgia a partir de la dansa o d’altres disciplines i de col·laborar entre ells.

Els dramaturgs han de donar un contingut d’alguna manera unitari, que emmarqui, que ajudi a establir un criteri, que cohesioni les diferents propostes i que generi associacions, que creï altres projectes.

Ho podria ser, sí. Perquè Jordi Casanovas, a més d’autor, també va dirigir durant molts anys la Flyhard. I és un membre molt actiu en molts camps, com ara creant una associació de dramaturgs…

La veritat és que no conec el projecte. Sí que ho és si parteix del mateix propòsit que els encàrrecs sobre el procés de la temporada anterior. Joan Yago va encarregar a diversos autors que donéssim la nostra mirada sobre el procés. Ibán Beltran era el coordinador des de la direcció, i Joan Yago s’havia encarregat de triar els autors i d’endreçar els textos. En dramatúrgia, l’ordre altera el producte. Per això, els dramaturgs som molt maniàtics sobre com s’estableix un ordre, quina acaba sent l’estructura, tot i treballar molt amb el caos, sempre estem intentant endreçar, i llegint el discurs, l’expectativa, el context. En aquest sentit, és molt diferent de quan es crea des d’un lloc més intuïtiu materials més amorfs. A mi, en realitat, m’encanta escriure sense saber exactament cap a on vaig, perquè és impossible controlar-ho tot, això està bé saber-ho.

El dramaturg ha d’estar format culturalment. No només ha de dominar la tècnica, els recursos dramatúrgics, també ha de tenir una certa pretensió política, uns coneixements històrics i una voluntat d’estar ben despert a saber què passa en l’actualitat. El dramaturg, en clau alemanya, és una persona d’àmplia cultura. Un bon exemple és el dramaturg de Thomas Ostermeier, Florian Borchmeyer. Un dramaturg ha de ser algú llegit, amb una certa formació. Ara això no vol dir que s’exigeixi una carrera acadèmica. Ha de tenir una àmplia formació i inquietud, que no sigui endogàmica, que sàpiga sortir de l’esfera del teatre.

Aquest és un punt delicat. Defenso, generalment, les quotes, però també poso l’alarma que les quotes no han de banalitzar les programacions. S’han de tenir en compte, però també s’ha d’analitzar tot amb profunditat. En termes de gènere, és important perquè només cal veure la cartellera per adonar-se de la falta de dones o qui pren les decisions sobre què es programa, que són majoritàriament homes. El que s’ha de fer és posar fi al sistema patriarcal, que no té res a veure amb qui mana en un teatre, té a veure amb estructures piramidals, tancades i molt jeràrquiques. Per exemple, Juan Carlos Martel, el nou director del Lliure, proposa una mirada més transversal, aposta per una diversitat de veus que comparteixen la tria d’opcions.

A les comissions som divuit persones que aportem una mirada complementària. Martel ha estat molt generós, perquè ha triat transversalment, perquè no s’ha reclòs amb la seva gent més propera. Ell fa servir la paraula constel·lació, diu que tindrà molt en compte la nostra opinió i que serà un debat constant que ajudarà a construir la creació de contingut. A hores d’ara, però, tot just ens hem començat a reunir.

El que percebo és que al TNC moltes de les persones que intervenen en aquest grup, també formen part de la programació, sovint estrenen allà. És una altra manera de plantejar-ho, també normal en altres teatres del món. Al Lliure no serem dramaturgues pròpiament per estrenar les nostres obres, tot i que pot passar, però no és una condició sine qua non. Juan Carlos Martel té una idea molt clara. Ha fet un decàleg, en el qual es diu que cap artista repetirà (autors i directors) dos anys seguits. Qualsevol de les divuit persones que formem part de la comissió, si volem proposar un projecte, ho hem de fer tal com ho fa la resta de la gent, tindrem el mateix tracte que la resta, passarem els mateixos filtres. Això hauria de ser el normal, però no ho és.

Al Lliure, cada comissió té uns portaveus. Hi ha la Clàudia Cedó amb l’Isaias Fanlo a la comissió de gènere i de diversitat. A la de pensament, hi ha la Marina Garcés i l’Albert Lladó. Cada comissió té la seva tasca, i els divuit en conjunt formem part de l’opinió sobre la programació.

Sí, probablement de la comissió de pensament sorgiran propostes sobre debats ideològics, filosòfics i polítics. Nosaltres farem, com a dramatúrgia, mirades més creatives. També pot passar que les fronteres siguin difuses, però és interessant que s’hagin escollit persones que no venen del teatre, que el viuen a una certa distància. Això és força nou per a l’ecosistema teatral de Catalunya.

Pel que sé, la Sala Beckett té tres potes: la programació, la relació amb els autors i el pensament. És cert que també planteja aquest ventall i que són fórmules que existeixen a Europa. És que hem de concebre el públic com una assemblea de ciutadans, més enllà dels que viuen del i per al sector escènic.

Espero que no me’n tregui gaire, de temps. Ara mateix tinc molta feina perquè he de presentar entre agost i setembre el resultat d’una beca del laboratori SGAE (he d’anar un cop al mes a Madrid), en què hem coincidit cinc dramaturgues. També he acabat el compromís de residència amb la Sala Beckett, que estrenarem al Grec, i tinc un parell més d’encàrrecs. A part, segueixo fent de professora a l’Institut del Teatre. Tanmateix, crec que la feina de dramaturga em retroalimentarà. Si puc incidir d’alguna manera en la propera programació del Lliure també serà molt reconfortant creativament.

I tant, abans de La jaula de las locas vaig coreografiar una sarsuela amb Mario Gas. Canviar d’estil és composar-te una samarreta nova. I ve molt de gust, canviar de roba, de tant en tant.