Mula
Clint Eastwood passarà a la història del cinema com un dels grans mites de Hollywood, per ser un tipus capaç d’explicar històries d’autor com pocs: amb un alt grau de sensibilitat personal i reflexiva i de manera reiterada i eficaç al llarg de la seva carrera a partir dels noranta. Sense haver estat mai un actor esplèndid ni de mètode, i amb un passat florit de spaghetti western i de productes d’indústria pura i dura de dubtosa qualitat i per a lluïment personal, va aconseguir posteriorment reinventar-se i arrodonir vivències i contradiccions de l’ésser humà des de la cadira de director, en àmbits i escenaris tan diversos com Los puentes de Madison, Mystic River, Million dollar baby, Sense perdó o Gran Torino. La seva darrera obra (amb 88 anys no sabem fins quan durarà la seva capacitat i enginy), Mula, manté aquesta línia, la d’un director que sap narrar i desenvolupar un guió en què gràcies a ell les emocions sempre acaben traspassant la pantalla. I tot això ho ha aconseguit al llarg dels anys gràcies amb una brillant clarividència i intuïció i a un sentit privilegiat per mantenir el ritme, la connexió i el sentiment amb l’espectador. En definitiva, mantenint una agudesa a prova de foc, tot i que a la seva edat les energies ja puguin anar prou justes.
A Mula es torna a posar davant i darrere de la càmera (també n’és el productor) per oferir un film basat en una història real, la de Leo Sharp, un veterà de la guerra de Corea, floricultor, que amb 87 anys va transportar droga per al càrtel de Sinaloa. Clint Eastwood és aquest cop Earl Stone, un vell murri i adorable (Tata per als narcotraficants), menys agre i rondinaire però igual de solitari, asocial i individualista que a Gran Torino i Cop d’efecte. Prefereix beure’s la vida a glops fins al darrer moment, tot i que aquesta filosofia l’hagi allunyat de la seva família. El punt de partida, els problemes econòmics d’Earl, ja trenca si més no amb bona part del somni americà. A El Francotirador, Eastwood també el qüestionava des d’un altre punt de vista. En definitiva, no tot és possible o idíl·lic a la gran nació. I, a Mula, Earl és interpretat per un actor republicà encara convençut, teòricament, de l’America first de Trump, tot i que ha renegat més o menys del president.
El to de comèdia inicial ens proposa preparar-nos per a un viatge melancòlic del protagonista, que se sap guanyar els mafiosos més temibles de Mèxic i, en canvi, és incapaç de recuperar la seva filla. Al costat i com a reforç immillorable hi ha tres peixos grossos, cada un clavant els seus estereotips: Bradley Cooper, un jove policia ambiciós; Laurence Fishburne, el convincent i experimentat cap de Cooper, i Andy García, ideal com a narcotraficant llatinoamericà i, per cert, prou passat de pes. Un trio guanyador abrigallant un Eastwood a qui, tot i allunyar-se inicialment del seu perfil clàssic d’home dur i vigorós, t’acabes creient, com sempre. I és així perquè el to de la pel·lícula, tan efectivament ben portat, fa que funcioni. Això sí, en la recta final el mític actor recupera el seu carisma llegendari d’antiheroi a l’hora de prendre decisions importants. Fa el que tothom vol que faci per ser el Clint Eastwood de sempre i sacrificar-se pels valors humans, tot i ser un final un xic forçat en les formes, però real en el desenllaç segons el relat original. En cap cas minva la qualitat del producte, que té el segell propi d’un creador lúcid i de singular visió, que no decep gairebé mai, com ja ha demostrat en un grapat de pel·lícules al llarg de la seva llegendària trajectòria.