Sense cap dubte, som criatures visuals per naturalesa. Tot allò visual genera credibilitat i governa la nostra reflexió donant suport als impulsos. Som ens visuals, i les tecnologies, que configuren les formes de relació de les nostres societats, encara ho potencien més, fins a extrems possiblement excessius. El repte és equilibrar les capacitats de comprensió, de formació, d’investigació, d’organització..., en definitiva, de creixement i millora personal i col·lectiva relacionades amb allò visual. El costat tenebrós és que pot ancorar els usuaris en un ús desmesurat, com a entreteniment o com a evasió excessiva, com a eina d’alienació, com a argúcia de manipulació. Hem de ser capaços d’aprofitar els nostres potencials i millorar des de i amb les imatges.

Quan es parla de disseny gràfic, de comunicació visual, planeja el prejudici que l’associa amb una cosa frívola i cara. La idea que el disseny ajuda no s’ha fixat en l’imaginari col·lectiu, i això suposa un fracàs estrepitós per a les institucions que ho haurien d’haver facilitat. S’ha descuidat la realitat, s’ha desatès l’essencial, que és explicar el factor de competitivitat i de rendibilitat, sobretot entre el teixit empresarial i social majoritari de Catalunya: la petita i mitjana empresa. Aquí és on la comunicació visual pot marcar la diferència. Hem d’afrontar els reptes reals del disseny i intentar no caure en operacions de maquillatge que emulen formes i estètiques d’altres llocs i moments. El repte és permutar en l’imaginari col·lectiu el “bé, bonic i barat” per l’“adequat, atractiu i ajustat”. El disseny gràfic no és un mer valor afegit, és estructural.

No! Responent així em quedo tranquil, però no és tan simple. Són moltes realitats les que es barregen en la pregunta, i les he de desgranar en la resposta per ser just i honest. Com a persona, el dissenyador pot ser, per què no, artista, i pot oferir el seu estil personal com a element diferenciador, però això és un fet singular, no el característic del disseny en el segle XXI. Des de la lògica disciplinària, la comprensió de la comunicació ha de prevaler sobre les formes de l’expressió. Això marca la diferència essencial entre art i disseny, expressió versus comunicació, jo versus ells. Dit això, hem d’assumir que els mitjans, les formes, poden ser molt properes, per no dir idèntiques. Implícit al procés projectual del disseny gràfic hi ha la recerca objectiva de la comprensió i la llegibilitat tant com de l’originalitat que és singularitat.

A la mateixa pregunta està enfocada la línia de la resposta: hem de ser capaços de mesurar com n’és, d’efectiu. Que el que proposa, que la comunicació que es vol establir entre emissor i receptor, sigui la que explícitament pretén i determina el projecte. Plantejat això, ja assumim que els dissenys, com tota activitat projectual, i per tant de prefiguració de la realitat, han de ser testats i avaluats de manera objectiva i rigorosa per no caure en les dictadures d’allò formal o dels desitjos autoritaris dels clients. Alguns conceptes que donen suport a l’eficàcia són la llegibilitat de les paraules; l’adequació (no caure en el “tot serveix per a qualsevol cosa”); la claredat dels missatges i, per descomptat, l’originalitat. Un bon disseny ha de tenir “COR” que no només és entrega i compromís sinó que també és ser “clar, original i respectuós”.

Cal tenir en compte la importància d’allò visual, que és intrínseca a la naturalesa de l’ésser humà: tots som capaços de crear imatges, de compartir-les i d’associar-hi valors que podem reconèixer els uns dels altres. Així ens situem en la nit dels temps, i així es planteja la creació i l’ús de la imatge com una activitat transversal sense més exigències. Però passa el temps, canvien les ambicions, es desenvolupen les tecnologies i la conseqüència és que a l’activitat d’antany se li plantegen responsabilitats. I com a resposta sorgeix l’especialització que ens porta de l’activitat al·ludida a l’ofici; i amb un pas més, ens trobem davant de la professió, que clarifica i ordena les responsabilitats i ens permet arribar, actualment, a la concepció de disciplina, de realitat creadora de coneixement d’aplicació transversal. Aquest és el nou paradigma: el disseny gràfic com una realitat reglada i regulada.

Malauradament, moltes. Sobretot la normalització de la disciplina disseny i dels professionals en els entorns productius, particularment a la petita i mitjana indústria/empresa. Considerar el disseny com una part estructural i lògica d’un projecte empresarial encara no és l’habitual. La realitat de l’exercici professional està polaritzada de manera catastròfica: d’una banda, tenim grans estudis i professionals famosos que competeixen en una divisió mundial i que estan ben emparats per les institucions i, de l’altra, una plèiade de nanoestudis de disseny que malviuen amb encàrrecs puntuals sense travar aliances duradores amb les empreses. Als països que cites, es constata la normalització del disseny. A casa nostra, hi ha molt per fer i tenim una bona matèria primera, però cal planificar bé el futur i això no s’està fent, el temps juga en contra i la renda s’acaba.

Jo diria que crítica, adormida sobre els llorers del passat i vivint encara de l’eco del boom dels anys vuitanta i primers noranta. El relat d’una suposada capitalitat del disseny que ostenta Barcelona es repeteix com un mantra d’autoconvenciment, però no se sustenta en dades objectives. Els dèficits estructurals són grans, la polarització dins l’exercici professional és real, la precarietat laboral és espantosa... S’afavoreix l’intrusisme i campa en tots els àmbits.

El punt de partida és favorable: hi ha molt bons professionals i empreses competitives, una xarxa de centres de formació i un país ben valorat. Què podem millorar? Integrar tots els actors qualificats en harmonia, coordinar els estaments i nivells formatius i dur a terme una utilització racional dels espais i dels recursos públics que s’orienti a la promoció transversal del disseny, la promoció del talent jove i la creació d’un observatori del disseny gràfic.