“SOM CRIATURES VISUALS PER NATURALESA”

Sense cap dubte, som cri­a­tu­res visu­als per natu­ra­lesa. Tot allò visual genera cre­di­bi­li­tat i governa la nos­tra reflexió donant suport als impul­sos. Som ens visu­als, i les tec­no­lo­gies, que con­fi­gu­ren les for­mes de relació de les nos­tres soci­e­tats, encara ho poten­cien més, fins a extrems pos­si­ble­ment exces­sius. El repte és equi­li­brar les capa­ci­tats de com­prensió, de for­mació, d’inves­ti­gació, d’orga­nit­zació..., en defi­ni­tiva, de crei­xe­ment i millora per­so­nal i col·lec­tiva rela­ci­o­na­des amb allò visual. El cos­tat tenebrós és que pot anco­rar els usu­a­ris en un ús des­me­su­rat, com a entre­te­ni­ment o com a evasió exces­siva, com a eina d’ali­e­nació, com a argúcia de mani­pu­lació. Hem de ser capaços d’apro­fi­tar els nos­tres poten­ci­als i millo­rar des de i amb les imat­ges.

Quan es parla de dis­seny gràfic, de comu­ni­cació visual, pla­neja el pre­ju­dici que l’asso­cia amb una cosa frívola i cara. La idea que el dis­seny ajuda no s’ha fixat en l’ima­gi­nari col·lec­tiu, i això suposa un fracàs estre­pitós per a les ins­ti­tu­ci­ons que ho hau­rien d’haver faci­li­tat. S’ha des­cui­dat la rea­li­tat, s’ha desatès l’essen­cial, que és expli­car el fac­tor de com­pe­ti­ti­vi­tat i de ren­di­bi­li­tat, sobre­tot entre el tei­xit empre­sa­rial i social majo­ri­tari de Cata­lu­nya: la petita i mit­jana empresa. Aquí és on la comu­ni­cació visual pot mar­car la diferència. Hem d’afron­tar els rep­tes reals del dis­seny i inten­tar no caure en ope­ra­ci­ons de maqui­llatge que emu­len for­mes i estètiques d’altres llocs i moments. El repte és per­mu­tar en l’ima­gi­nari col·lec­tiu el “bé, bonic i barat” per l’“ade­quat, atrac­tiu i ajus­tat”. El dis­seny gràfic no és un mer valor afe­git, és estruc­tu­ral.

No! Res­po­nent així em quedo tran­quil, però no és tan sim­ple. Són mol­tes rea­li­tats les que es bar­re­gen en la pre­gunta, i les he de des­gra­nar en la res­posta per ser just i honest. Com a per­sona, el dis­se­nya­dor pot ser, per què no, artista, i pot ofe­rir el seu estil per­so­nal com a ele­ment dife­ren­ci­a­dor, però això és un fet sin­gu­lar, no el carac­terístic del dis­seny en el segle XXI. Des de la lògica dis­ci­plinària, la com­prensió de la comu­ni­cació ha de pre­va­ler sobre les for­mes de l’expressió. Això marca la diferència essen­cial entre art i dis­seny, expressió ver­sus comu­ni­cació, jo ver­sus ells. Dit això, hem d’assu­mir que els mit­jans, les for­mes, poden ser molt pro­pe­res, per no dir idènti­ques. Implícit al procés pro­jec­tual del dis­seny gràfic hi ha la recerca objec­tiva de la com­prensió i la lle­gi­bi­li­tat tant com de l’ori­gi­na­li­tat que és sin­gu­la­ri­tat.

A la mateixa pre­gunta està enfo­cada la línia de la res­posta: hem de ser capaços de mesu­rar com n’és, d’efec­tiu. Que el que pro­posa, que la comu­ni­cació que es vol esta­blir entre emis­sor i recep­tor, sigui la que explícita­ment pretén i deter­mina el pro­jecte. Plan­te­jat això, ja assu­mim que els dis­senys, com tota acti­vi­tat pro­jec­tual, i per tant de pre­fi­gu­ració de la rea­li­tat, han de ser tes­tats i ava­lu­ats de manera objec­tiva i rigo­rosa per no caure en les dic­ta­du­res d’allò for­mal o dels desit­jos auto­ri­ta­ris dels cli­ents. Alguns con­cep­tes que donen suport a l’eficàcia són la lle­gi­bi­li­tat de les parau­les; l’ade­quació (no caure en el “tot ser­veix per a qual­se­vol cosa”); la clare­dat dels mis­sat­ges i, per des­comp­tat, l’ori­gi­na­li­tat. Un bon dis­seny ha de tenir “COR” que no només és entrega i com­promís sinó que també és ser “clar, ori­gi­nal i res­pectuós”.

Cal tenir en compte la importància d’allò visual, que és intrínseca a la natu­ra­lesa de l’ésser humà: tots som capaços de crear imat­ges, de com­par­tir-les i d’asso­ciar-hi valors que podem reconèixer els uns dels altres. Així ens situem en la nit dels temps, i així es plan­teja la cre­ació i l’ús de la imatge com una acti­vi­tat trans­ver­sal sense més exigències. Però passa el temps, can­vien les ambi­ci­ons, es desen­vo­lu­pen les tec­no­lo­gies i la con­seqüència és que a l’acti­vi­tat d’antany se li plan­te­gen res­pon­sa­bi­li­tats. I com a res­posta sor­geix l’espe­ci­a­lit­zació que ens porta de l’acti­vi­tat al·ludida a l’ofici; i amb un pas més, ens tro­bem davant de la pro­fessió, que cla­ri­fica i ordena les res­pon­sa­bi­li­tats i ens per­met arri­bar, actu­al­ment, a la con­cepció de dis­ci­plina, de rea­li­tat cre­a­dora de conei­xe­ment d’apli­cació trans­ver­sal. Aquest és el nou para­digma: el dis­seny gràfic com una rea­li­tat reglada i regu­lada.

Malau­ra­da­ment, mol­tes. Sobre­tot la nor­ma­lit­zació de la dis­ci­plina dis­seny i dels pro­fes­si­o­nals en els entorns pro­duc­tius, par­ti­cu­lar­ment a la petita i mit­jana indústria/empresa. Con­si­de­rar el dis­seny com una part estruc­tu­ral i lògica d’un pro­jecte empre­sa­rial encara no és l’habi­tual. La rea­li­tat de l’exer­cici pro­fes­si­o­nal està pola­rit­zada de manera catastròfica: d’una banda, tenim grans estu­dis i pro­fes­si­o­nals famo­sos que com­pe­tei­xen en una divisió mun­dial i que estan ben empa­rats per les ins­ti­tu­ci­ons i, de l’altra, una plèiade de nano­es­tu­dis de dis­seny que mal­vi­uen amb encàrrecs pun­tu­als sense tra­var ali­an­ces dura­do­res amb les empre­ses. Als països que cites, es cons­tata la nor­ma­lit­zació del dis­seny. A casa nos­tra, hi ha molt per fer i tenim una bona matèria pri­mera, però cal pla­ni­fi­car bé el futur i això no s’està fent, el temps juga en con­tra i la renda s’acaba.

Jo diria que crítica, ador­mida sobre els llo­rers del pas­sat i vivint encara de l’eco del boom dels anys vui­tanta i pri­mers noranta. El relat d’una supo­sada capi­ta­li­tat del dis­seny que ostenta Bar­ce­lona es repe­teix com un man­tra d’auto­con­ven­ci­ment, però no se sus­tenta en dades objec­ti­ves. Els dèficits estruc­tu­rals són grans, la pola­rit­zació dins l’exer­cici pro­fes­si­o­nal és real, la pre­ca­ri­e­tat labo­ral és espan­tosa... S’afa­vo­reix l’intru­sisme i campa en tots els àmbits.

El punt de par­tida és favo­ra­ble: hi ha molt bons pro­fes­si­o­nals i empre­ses com­pe­ti­ti­ves, una xarxa de cen­tres de for­mació i un país ben valo­rat. Què podem millo­rar? Inte­grar tots els actors qua­li­fi­cats en har­mo­nia, coor­di­nar els esta­ments i nivells for­ma­tius i dur a terme una uti­lit­zació raci­o­nal dels espais i dels recur­sos públics que s’ori­enti a la pro­moció trans­ver­sal del dis­seny, la pro­moció del talent jove i la cre­ació d’un obser­va­tori del dis­seny gràfic.