Mentre en l’àmbit internacional la recuperació del tapís i de l’art tèxtil és un fet que omple les parets de grans museus en exposicions que valoren i recuperen la innovació que va significar la recerca tèxtil en els anys seixanta i setanta, Catalunya ha deixat al límit de la seva pèrdua la tradició que fa anys va instal·lar Tomàs Aymat amb la Manufactura de Catifes i Tapissos Aymat, a Sant Cugat, el 1920. Fa poc hem pogut veure una exposició de Sheila Hicks al Centre Pompidou, la mostra Decorum al Musée d’Art Moderne de la Ville de París i en la programació d’aquest any el MoMA de Nova York ha previst dedicar una gran exposició a aquesta expressió artística. També el MNAC exposarà properament en una sala obres de l’artista Aurèlia Muñoz.

Potser perquè hi ha un cert cansament i banalització de la imatge fotogràfica i del vídeo, de la seva popularització en els mitjans de comunicació i les xarxes socials, hi ha una necessitat d’un art més humà, tocat amb els dits i les mans. La globalització, que ha fet emergir altres cultures que no sempre tenen els codis del món occidental, ha contribuït a enriquir aquesta nova visió de l’art tèxtil avui. Un altre fet inherent a aquesta valoració i ressorgiment en positiu de l’art tèxtil és el reconeixement de l’especificitat del gènere femení que sovint hi ha darrere de la creació tèxtil.

Ara, Sant Cugat no ha volgut perdre l’oportunitat de mirar cap al futur i obre la casa pairal Cal Quitèria a l’art tèxtil contemporani, amb una nova museografia i recuperant la figura de l’artista santcugatenc Josep Grau-Garriga per donar nom a aquest centre, que vol posar en escena les propostes d’expressió plàstica que usen la matèria tèxtil a través dels seus protagonistes. Fa pocs dies va obrir les portes amb una remodelació de les col·leccions i un dipòsit important d’obres de Grau-Garriga, tant del període català com dels darrers vint anys de la seva vida transcorreguts a França. S’hi poden veure la producció i els dissenys de catifes del període Tomàs Aymat (1920-1944), en què ofici i indústria anaven de bracet durant el noucentisme, fins a l’embranzida que va rebre la fàbrica dels anys cinquanta als vuitanta amb la direcció de l’empresari Miquel Samaranch i la introducció del mètode de Jean Lurçat, que va abandonar el cartronisme de Gobelins, va simplificar els colors i va permetre la intervenció directa de l’artista. Va ser un període d’esplendor amb la participació d’artistes de la segona avantguarda catalana i també de Joan Miró i Antoni Tàpies. Va néixer el que es coneix com Escola Catalana de Tapís. Figures com Aurèlia Muñoz i Maria Teresa Codina, més properes a la nouvelle tapisserie, corrent minimalista d’ús de matèries naturals i valoració de cultures primitives, van trobar el reconeixement a la Biennal Internacional del Tapís de Lausana, on també Marga Ximénez, d’una generació més jove, era present en la darrera edició, el 1995, amb una obra en què aplicava una perspectiva de gènere.

Sant Cugat disposa d’una història del tapís del segle XX única, que no té cap més ciutat de Catalunya ni de l’Estat espanyol. Ha d’apostar fort per mantenir i impulsar cap al futur aquesta singular història, tradició i llegat i té les condicions per convertir-se en un centre de referència de la creació tèxtil en l’àmbit internacional.

Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani. Cal Quitèria. Plaça de Cal Quitèria, s/n. Sant Cugat. Obert des del 17de març.