L’art tèxtil

Men­tre en l’àmbit inter­na­ci­o­nal la recu­pe­ració del tapís i de l’art tèxtil és un fet que omple les parets de grans museus en expo­si­ci­ons que valo­ren i recu­pe­ren la inno­vació que va sig­ni­fi­car la recerca tèxtil en els anys sei­xanta i setanta, Cata­lu­nya ha dei­xat al límit de la seva pèrdua la tra­dició que fa anys va ins­tal·lar Tomàs Aymat amb la Manu­fac­tura de Cati­fes i Tapis­sos Aymat, a Sant Cugat, el 1920. Fa poc hem pogut veure una expo­sició de Sheila Hicks al Cen­tre Pom­pi­dou, la mos­tra Deco­rum al Musée d’Art Moderne de la Ville de París i en la pro­gra­mació d’aquest any el MoMA de Nova York ha pre­vist dedi­car una gran expo­sició a aquesta expressió artística. També el MNAC expo­sarà pro­pe­ra­ment en una sala obres de l’artista Aurèlia Muñoz.

Pot­ser perquè hi ha un cert can­sa­ment i bana­lit­zació de la imatge fotogràfica i del vídeo, de la seva popu­la­rit­zació en els mit­jans de comu­ni­cació i les xar­xes soci­als, hi ha una neces­si­tat d’un art més humà, tocat amb els dits i les mans. La glo­ba­lit­zació, que ha fet emer­gir altres cul­tu­res que no sem­pre tenen els codis del món occi­den­tal, ha con­tribuït a enri­quir aquesta nova visió de l’art tèxtil avui. Un altre fet inhe­rent a aquesta valo­ració i res­sor­gi­ment en posi­tiu de l’art tèxtil és el reco­nei­xe­ment de l’espe­ci­fi­ci­tat del gènere femení que sovint hi ha dar­rere de la cre­ació tèxtil.

Ara, Sant Cugat no ha vol­gut per­dre l’opor­tu­ni­tat de mirar cap al futur i obre la casa pai­ral Cal Quitèria a l’art tèxtil con­tem­po­rani, amb una nova muse­o­gra­fia i recu­pe­rant la figura de l’artista sant­cu­ga­tenc Josep Grau-Gar­riga per donar nom a aquest cen­tre, que vol posar en escena les pro­pos­tes d’expressió plàstica que usen la matèria tèxtil a través dels seus pro­ta­go­nis­tes. Fa pocs dies va obrir les por­tes amb una remo­de­lació de les col·lec­ci­ons i un dipòsit impor­tant d’obres de Grau-Gar­riga, tant del període català com dels dar­rers vint anys de la seva vida trans­cor­re­guts a França. S’hi poden veure la pro­ducció i els dis­senys de cati­fes del període Tomàs Aymat (1920-1944), en què ofici i indústria ana­ven de bra­cet durant el nou­cen­tisme, fins a l’embran­zida que va rebre la fàbrica dels anys cin­quanta als vui­tanta amb la direcció de l’empre­sari Miquel Sama­ranch i la intro­ducció del mètode de Jean Lurçat, que va aban­do­nar el car­tro­nisme de Gobe­lins, va sim­pli­fi­car els colors i va per­me­tre la inter­venció directa de l’artista. Va ser un període d’esplen­dor amb la par­ti­ci­pació d’artis­tes de la segona avant­guarda cata­lana i també de Joan Miró i Antoni Tàpies. Va néixer el que es coneix com Escola Cata­lana de Tapís. Figu­res com Aurèlia Muñoz i Maria Teresa Codina, més pro­pe­res a la nou­ve­lle tapis­se­rie, cor­rent mini­ma­lista d’ús de matèries natu­rals i valo­ració de cul­tu­res pri­mi­ti­ves, van tro­bar el reco­nei­xe­ment a la Bien­nal Inter­na­ci­o­nal del Tapís de Lau­sana, on també Marga Ximénez, d’una gene­ració més jove, era pre­sent en la dar­rera edició, el 1995, amb una obra en què apli­cava una pers­pec­tiva de gènere.

Sant Cugat dis­posa d’una història del tapís del segle XX única, que no té cap més ciu­tat de Cata­lu­nya ni de l’Estat espa­nyol. Ha d’apos­tar fort per man­te­nir i impul­sar cap al futur aquesta sin­gu­lar història, tra­dició i lle­gat i té les con­di­ci­ons per con­ver­tir-se en un cen­tre de referència de la cre­ació tèxtil en l’àmbit inter­na­ci­o­nal.

Cen­tre Grau-Gar­riga d’Art Tèxtil Con­tem­po­rani. Cal Quitèria. Plaça de Cal Quitèria, s/n. Sant Cugat. Obert des del 17de març.