M’AGRADA LA MÚSICA QUE RIU PER SOTA DEL NAS

És un disc que no canvia gaire respecte als dos anteriors. Potser hi ha més guitarra, i més veus, mentre que en els anteriors hi havia més vent, però continuo fent allò que més m’agrada: el rhythm and blues, el jazz, els sons provinents de la música negra, tot allò que vaig descobrir a través dels discos del meu pare. A casa no hi havia televisor i la meva infantesa la vaig passar entre discos d’Eva Fitzgerald, Frank Sinatra, The Clooners... i després, quan va aparèixer el pop, els Beatles, i el funky dels anys setanta, etcètera.

Sempre. Amb aquests referents de la música anglosaxona i la música negra, però portada al nostre context cultural. És el que vam fer en els anys vuitanta i noranta amb Fricandó. Va ser una experiència meravellosa, vam fer funky en català quan ningú més no en feia. Llavors va venir tot allò del rock català, i nosaltres no hi encaixàvem, però això no ens va fer canviar. Fèiem el que volíem, el que ens agradava, i així ho continuo fent en els projectes que he fet en solitari. Potser a Catalunya no hi ha un gran circuit per a aquesta música, però és la meva música.

Vam arribar a fer dos discos. Aquest any farà trenta anys del primer, i un dels projectes que tinc entre mans és reeditar-lo i penjar-lo a la xarxa. Durant aquest 2019 ho veurem.

Són cançons que havia escrit durant els darrers anys. El 2017, quan em vaig posar a editar-les, vaig escollir Disc-medi, que és una discogràfica que treballa molt amb la música en català, amb una molt bona distribució, i que a més van fer un treball tècnic de molta qualitat. N’estic molt satisfet. També per la feina dels músics que hi han col·laborat, que són molt bons.

En grup tothom s’enriqueix de la feina dels altres, però també és cert que et condiciona a l’hora de prendre decisions. Amb Fricandó, sempre calia fer concessions respecte a les mirades de cadascú. En solitari, la direcció musical la poses tu mateix. Alhora, però, col·labores amb molta gent, que et dona un cop de mà, que t’aconsella o que t’aporta una mirada externa, que és molt important que hi sigui.

Sí!, tot i que la vaig començar a escriure fa tres o quatre anys, sense pensar que ens trobaríem on ens trobem ara. És una casualitat, però és curiós com sembla feta per al moment actual, parlant dels jutges i dels fetges que els agrada menjar.

Crec que és una bona manera de veure la vida i tot el que ens passa. M’agrada que les cançons tinguin aquell posat aparentment seriós de qui, en realitat, s’està rient de tot per sota del nas. Crec que és la millor mirada que podem fer al món d’avui.