M’AGRADA LA MÚSICA QUE RIU PER SOTA DEL NAS

És un disc que no can­via gaire res­pecte als dos ante­ri­ors. Pot­ser hi ha més gui­tarra, i més veus, men­tre que en els ante­ri­ors hi havia més vent, però con­ti­nuo fent allò que més m’agrada: el rhythm and blues, el jazz, els sons pro­vi­nents de la música negra, tot allò que vaig des­co­brir a través dels dis­cos del meu pare. A casa no hi havia tele­vi­sor i la meva infan­tesa la vaig pas­sar entre dis­cos d’Eva Fitz­ge­rald, Frank Sina­tra, The Clo­o­ners... i després, quan va aparèixer el pop, els Beat­les, i el funky dels anys setanta, etcètera.

Sem­pre. Amb aquests refe­rents de la música anglo­sa­xona i la música negra, però por­tada al nos­tre con­text cul­tu­ral. És el que vam fer en els anys vui­tanta i noranta amb Fri­candó. Va ser una experiència mera­ve­llosa, vam fer funky en català quan ningú més no en feia. Lla­vors va venir tot allò del rock català, i nosal­tres no hi encaixàvem, però això no ens va fer can­viar. Fèiem el que volíem, el que ens agra­dava, i així ho con­ti­nuo fent en els pro­jec­tes que he fet en soli­tari. Pot­ser a Cata­lu­nya no hi ha un gran cir­cuit per a aquesta música, però és la meva música.

Vam arri­bar a fer dos dis­cos. Aquest any farà trenta anys del pri­mer, i un dels pro­jec­tes que tinc entre mans és ree­di­tar-lo i pen­jar-lo a la xarxa. Durant aquest 2019 ho veu­rem.

Són cançons que havia escrit durant els dar­rers anys. El 2017, quan em vaig posar a edi­tar-les, vaig esco­llir Disc-medi, que és una dis­cogràfica que tre­ba­lla molt amb la música en català, amb una molt bona dis­tri­bució, i que a més van fer un tre­ball tècnic de molta qua­li­tat. N’estic molt satis­fet. També per la feina dels músics que hi han col·labo­rat, que són molt bons.

En grup tot­hom s’enri­queix de la feina dels altres, però també és cert que et con­di­ci­ona a l’hora de pren­dre deci­si­ons. Amb Fri­candó, sem­pre calia fer con­ces­si­ons res­pecte a les mira­des de cadascú. En soli­tari, la direcció musi­cal la poses tu mateix. Alhora, però, col·labo­res amb molta gent, que et dona un cop de mà, que t’acon­se­lla o que t’aporta una mirada externa, que és molt impor­tant que hi sigui.

Sí!, tot i que la vaig començar a escriure fa tres o qua­tre anys, sense pen­sar que ens tro­baríem on ens tro­bem ara. És una casu­a­li­tat, però és curiós com sem­bla feta per al moment actual, par­lant dels jut­ges i dels fet­ges que els agrada men­jar.

Crec que és una bona manera de veure la vida i tot el que ens passa. M’agrada que les cançons tin­guin aquell posat apa­rent­ment seriós de qui, en rea­li­tat, s’està rient de tot per sota del nas. Crec que és la millor mirada que podem fer al món d’avui.