L’univers d’on un sempre surt perdut
El pensament de Lluís Duch esdevindrà un clàssic tot i que ara, immersos en el presentisme, som incapaços de valorar-ho. La seva contribució a l’estudi de la simbologia només es comparable a genis com Eliade i Cirlot, i la seva feina en l’espai de la teologia i l’antropologia tan sols ha tingut els límits de la vida, que el va fer desaparèixer fa uns mesos després d’una trajectòria dedicada a l’estudi. Traductor del magnífic Angelus Silesius, va ser també exegeta de Luter, Müntzer, Schleiermacher i Bonhoeffer amb una obra immensa, dins l’heterodòxia que ell ironitzava amb la frase d’Ernst Bloch: “El millor de la religió és la creació d’heretges.”
Un mes després de la seva mort, a finals de l’any passat, el sempre recomanable segell Fragmenta ens presentava Sortida del laberint. Una trajectòria intel·lectual, un recull de classes que el pensador va impartir a la Càtedra Ferrater Mora de Girona i que són, així mateix, plànol i síntesi d’aquest laberint on passejava citant Foucault: “El laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d’on un sempre surt perdut.” Presos d’una societat pretesament ordenada i racionalista que deriva cap al positivisme, Duch ens obre les perspectives en les formes del saber caòtic. Resulta fascinant una de les classes, Els grans temes, en què exposa un resum del seu intent d’aclarir el pal de paller de la metodologia antropològica, quaranta anys de reflexió oberta i manifestament poètica, per exemple en la reveladora cita de Walter Benjamin: “No existeix cap esdeveniment ni cap cosa, tant en la naturalesa humana com en la vida inanimada, que no tingui, de la manera que sigui, participació en el llenguatge, ja que es troba en la naturalesa de totes elles la comunicació del seu contingut espiritual.” Com a antòleg, Duch també va ser un guia.
Sortida del laberint
Larry Grenadier s’eleva amb el seu baix cap a l’infinit
El procés d’elaboració de la delicatessen que implica el nou disc del baixista Larry Grenadier és una bogeria absoluta, com si Bach s’hagués transformat en un instrumentista de jazz. Així alterna la clàssica i la contemporània amb peces de John Coltrane i George Gershwin en un disc intens i, alhora, confessional d’una gran bellesa. Tot es condueix per aquesta “fluïda sensació de melodia”, que tan bé va definir un crític nord-americà. L’obra del contrabaixista californià ha oscil·lat entre la col·laboració amb mostres de l’entitat de Metheny, Motian, Scofield, Medeski, DeJohnette i, sobretot, Mehldau, a qui tant enyores quan vivia a Barcelona. El seu debut en solitari és aquest The gleaners, raresa i clàssic, mite i virtut d’una carrera que el porta directe cap a aquesta llibertat d’acció que només es poden permetre els grans artistes: l’infinit.
The gleaners
