Iconografia de la samarreta imperi
Allò que de mitjana edat en amunt s’anomena, amb una certa grandiloqüència, “samarreta imperi” (quin imperi?), els joves ho coneixen senzillament amb la paraula tires. Cadascú atresora la seva pròpia galeria de samarretes cinematogràfiques: Robert de Niro a Taxi driver, Edward Norton a American history X, Keira Knightley a Domino... Un dia vaig llegir que Marlon Brando va consolidar la samarreta en la cultura popular l’any 1951 amb Un tramvia anomenat desig, i m’ho vaig creure. Després, però, he anat descobrint que no és ben bé cert.
El primer protagonista cinematogràfic amb samarreta no va ser Marlon Brando, si bé li podríem reservar l’honor de ser el primer que se’n va servir com a representació del sex appeal. A les pel·lícules de cinema mut ja hi apareixen personatges amb samarreta imperi, gairebé sempre en escenes vergonyoses o ridícules, com en el cas de Charlot. Una de les primeres pel·lícules canòniques en què el protagonista porta una d’aquestes samarretes de manera continuada és Stromboli, de Roberto Rossellini, estrenada el 1950, un any abans que Un tramvia anomenat desig. Antonio, el personatge que la du, és d’extracció humil, un treballador absurdament casat amb Ingrid Bergman, una dona amb unes ànsies de llibertat i independència que ell no sabrà acomplir ni doblegar.
Una de les escenes més memorables de Stromboli és la pesca de la tonyina, explícita i sagnant. Quan Ingrid Bergman veu aquella mortaldat de peix, s’adona que no se sentirà mai bé a l’illa. No és estrany, doncs, que en el quadre de Salvador Dalí titulat La pesca de la tonyina, pintat uns anys més tard, hi aparegui incrustat el bust d’un home amb samarreta, col·locat en diagonal i que sembla fora de lloc: entenc que és un homenatge a la pel·lícula de Rossellini.
El tancament mental que representa la samarreta d’Antonio contrasta amb l’elegància amb què vesteix Ingrid Bergman a Stromboli, igual com la vulgaritat provocativa de la samarreta de Marlon Brando contrasta amb el vestuari sofisticat de Vivien Leigh a Un tramvia anomenat desig. En els dos casos, la samarreta imperi funciona –malgrat el seu nom– com a símbol del proletariat: ells se la posen perquè treballen, mentre que elles poden anar mudades perquè són decoradores de si mateixes. Els dos personatges masculins també tenen en comú la incapacitat d’adonar-se de la insatisfacció de la dona, o més aviat la incapacitat de sentir-se’n afectats o responsables. Aquesta incapacitat es pot concretar en agressions: per alguna cosa als Estats Units aquestes samarretes s’anomenen wife beaters. Tampoc és estrany que en el vídeo de I want to break free, Freddie Mercury, disfressat de dona, porti un jersei rosa amb màniga cisada, un híbrid entre la samarreta de treball masculina i la roba femenina de fer goig.