JUDICIS de llibre

El ciu­tadà Josef K. es va aixe­car un matí i va des­co­brir que estava for­mal­ment acu­sat d’un crim que des­co­nei­xia, per uns fets que no sabia quins eren i amb unes pro­ves irre­fu­ta­bles que era impos­si­ble conèixer. La seva vida havia pas­sat de sobte a depen­dre d’uns jut­ges tot­po­de­ro­sos però inac­ces­si­bles a qui, per molt que s’hi esforcés, mai va poder acos­tar-se. Així va des­criure Kafka el sis­tema judi­cial a El procés, pos­si­ble­ment la novel·la (ina­ca­bada) que ha trac­tat amb més pro­fun­di­tat i agu­desa el món judi­cial, l’apli­cació del dret i la inde­fensió de l’indi­vidu davant del poder ator­gat als res­pon­sa­bles d’apli­car justícia.

Franz Kafka era doc­tor en dret i un bon conei­xe­dor de la rea­li­tat jurídica i judi­cial de la seva època. Va tre­ba­llar durant un temps als jut­jats de Praga, i va pas­sar la resta de la seva vida pro­fes­si­o­nal com a advo­cat d’una ins­ti­tució pública. Conei­xia els pro­ce­di­ments i va voler fer una mirada metafísica i angoi­xosa del feno­men de la justícia, també a Davant de la llei, en què un guardià barra el pas amb tota mena d’enganys a un pagès que es diri­geix cap al regne de la llei, on, en rea­li­tat, estava des­ti­nat. Kafka, però, no ha estat l’únic a por­tar la justícia fins a la lite­ra­tura. Des del text bíblic en què el rei Salomó, encar­re­gat d’admi­nis­trar la justícia, deci­deix que s’ha de par­tir per la mei­tat un nen recla­mat per dues mares, fins al fis­cal metòdic i rabi­o­sa­ment pul­cre Teo­dor Szacki, pro­ta­go­nista de la tri­lo­gia d’una de les dar­re­res figu­res emer­gents de la moderna novel·la negra euro­pea, l’escrip­tor polonès Zyg­munt Milos­zewski, la lite­ra­tura i l’admi­nis­tració de la justícia han tin­gut una relació més estreta del que sem­bla a sim­ple vista. L’apa­rició dels cos­sos de poli­cia i dels pri­mers codis penals, en el segle XIX, amb la fi (teòrica) de la tor­tura com a forma d’inves­ti­gació cri­mi­nal, va donar pas a un nou gènere inau­gu­rat per relats com Els crims del car­rer Mor­gue, d’Edgar Allan Poe, en què la comissió d’un crim, els pro­ce­di­ments d’inves­ti­gació i deduc­tius i la seva reso­lució esde­ve­nen el nucli cen­tral de la trama. Els poli­cies –i en alguns casos els detec­tius que hi col·labo­ren, o els fis­cals i els advo­cats– esde­ve­nen herois capaços de res­ti­tuir l’ordre en la lluita del bé con­tra el mal, si bé en els anys vint del segle pas­sat van pas­sar, en la novel·la negra ame­ri­cana, a ser-ho però com a anti­he­rois: els poli­cies i tota la justícia apa­rei­xien de sobte com a per­so­nat­ges fos­cos, cor­rup­tes, vio­lents i injus­tos.

En par­ti­cu­lar, la figura del jutge ha estat trac­tada d’una manera molt mar­cada pel seu poder gai­rebé indis­cu­ti­ble sobre el destí dels altres humans. No tan sols els jut­ges ter­ri­bles però absents d’El procés de Kafka, o la freda apli­cació de la justícia de Salomó. Han estat fins i tot per­so­nat­ges de ter­ror. L’escrip­tor irlandès Bram Stoker va escriure a finals del segle XIX el relat gòtic La casa del jutge, en què una gran rata d’ulls malèfics s’escola cada mit­ja­nit per la corda de la xeme­neia, la mateixa amb què el botxí ajus­ti­ci­ava les vícti­mes del jutge quan era viu, i s’asseu a la butaca prin­ci­pal del saló, la mateixa on repo­sava el jutge, a obser­var amb ulls fixos i acu­sa­dors el malau­rat viat­jant que ha vol­gut tro­bar aixo­plug dins d’aque­lla casa.

En l’altra direcció la mirada tam­poc ha estat, històrica­ment, gaire ama­ble. Molts escrip­tors han estat empre­so­nats o s’han hagut d’exi­liar per les deci­si­ons dels tri­bu­nals dels seus països. El PEN Inter­na­ci­o­nal, orga­nit­zació cre­ada per escrip­tors d’arreu del món, orga­nitza cada 15 de novem­bre el Dia de l’Escrip­tor Encar­ce­rat, durant el qual s’apro­fita cada any per donar a conèixer cinc casos dels prop de 160 que estan detin­guts a tot el món. També els pro­por­ci­ona ajuda jurídica i econòmica, així com suport a escrip­tors que s’han hagut d’exi­liar dels seus països. Davant del judici als pre­sos polítics inde­pen­den­tis­tes, diver­ses agru­pa­ci­ons del PEN Inter­na­ci­o­nal van sig­nar un mani­fest en què denun­ci­a­ven la repressió de l’Estat espa­nyol con­tra els inde­pen­den­tis­tes, fet que va moti­var la renúncia de l’escrip­tor peruà Mario Var­gas Llosa, acti­va­ment ali­neat amb les tesis del naci­o­na­lisme espa­nyol, al càrrec de pre­si­dent honorífic del PEN.

Durant la història, de fet, els escrip­tors han exer­cit sovint de defen­sors d’altres escrip­tors, i en gene­ral con­tra els abu­sos de poder. Émile Zola va publi­car el 1898 l’arti­cle Jo acuso per denun­ciar el procés con­tra el capità de l’exèrcit francès Alfred Drey­fus, d’ori­gen jueu i prin­ci­pal sos­pitós d’un cas d’espi­o­natge enmig de l’onada d’anti­se­mi­tisme que sac­se­java Europa. Har­per Lee va escriure un dels clàssics ame­ri­cans del segle XX, Matar un ros­si­nyol, basat en un cas real que va conèixer l’autora el 1936: l’assas­si­nat –i el judici poste­rior– d’uns joves advo­cats acti­vis­tes pels drets civils al sud pro­fund dels Estats Units.

Costa tro­bar en la lite­ra­tura cata­lana novel·les en què els jut­ges, els fis­cals i l’admi­nis­tració de justícia siguin el tema prin­ci­pal. Curi­o­sa­ment, no passa el mateix en cas­tellà o en francès, on sí que n’hi ha diver­sos exem­ples. El que sí que es dona a Cata­lu­nya és la irrupció els dar­rers anys de pro­fes­si­o­nals de la poli­cia com a escrip­tors. Marc Pas­tor, Rafa Melero, Xavier Álva­rez Lla­be­ria, Víctor del Árbol i el comis­sari Joan Miquel Capell són algu­nes de les fir­mes sor­gi­des de plan­ter dels Mos­sos d’Esqua­dra. Només hi ha un cas d’una jut­gessa cata­lana que hagi fet el pas cap a l’escrip­tura. Gra­zi­e­lla Moreno acaba de publi­car la seva quarta novel·la, Invi­si­bles, amb una trama que gira al vol­tant de la gent que es dona per per­duda i no apa­reix mai, i dels cos­sos tro­bats que mai han pogut ser iden­ti­fi­cats. “A la meva feina tracto amb casos, amb per­so­nes, famílies, i veus com­por­ta­ments i acti­tuds que aca­ben for­mant part de les novel·les”, diu Moreno, que defensa que els jut­ges “són els grans pro­ta­go­nis­tes, però alhora els grans absents”, i en la novel·la negra cata­lana els autors “acos­tu­men a des­conèixer quin és el paper real dels jut­ges”.