L’armari amb l’olor del pare en forma de haiku
Amb la cita provinent d’una cançó d’Andy Newman ha titulat Jordi Pujol Nadal el seu nou llibre, guardonat amb el novè premi Jordi Pàmies que concedeix l’Ajuntament de Guissona. Diferent dels seus reculls anteriors, més pròxims a la poesia beatnik i confessional, Torna la pluja sobre nosaltres és un conjunt de haikus, perfumats i gens llepats sobre el pas del temps, les estacions, l’observació de la natura i la llum sobre els moments del dia. La visió clarivident de Pujol Nadal s’expressa aquest cop d’una manera essencial, budista, pròpia del gènere que conrea, original com ho són altres cultivadors del haiku al nostre país, sobretot Toni Gol i Lluís Urpinell, de les generacions anteriors a Pujol.
En aquest cas, Pujol Nadal ha trobat la fórmula del que Vicente Haya deia en el seu assaig sobre el haiku: la forja en què es basa la sensibilitat mística del japonès és la descripció pura, exacta, sense intromissions del jo, del que succeeix fora del poeta; “l’atenció plena del món que ens envolta”. Hi ha un concepte japonès que representa l’essència del haiku, l’esbós natural, el descriure el que un presencia: “Un haiku és una instantània de la realitat. El haiku no transforma el món, sinó que t’hi posa en contacte, t’hi porta, t’hi introdueix.” Distribuïts en sèries de tres, n’hi ha alguns en què Pujol Nadal ens porta fins als sentits de l’olor i l’oïda: “Buidant la casa / hem trobat, dins l’armari / l’olor del pare ” i “al tocadiscos, / el so daurat d’un saxo. / El jazz que cura”. Aquests aspectes descriptius són els que havien destacat en la poesia anterior de Pujol, la refracció de la mirada, l’amor que s’imposa sobre les dificultats i els reptes de la resistència i del llanguir lluent, que diria Foix. Som davant d’un llibre d’una gran bellesa sota la rigidesa lleugera del vers japonès.
Torna la pluja...
L’únic diàleg possible entre déu i els àngels
Els dos primers àlbums d’ECM del trompetista Ralph Alessi com a líder, Baida (2013) i Quiver (2016), li van merèixer grans elogis. El New York Times va lloar la “elegant precisió i poder” de Baida, mentre que The Guardian va exaltar a Quiver, assenyalant la “tècnica impecable i la capacitat impecable del líder per dibuixar en la tradició del jazz mentre evita els seus clixés”. Acompanyat d’una banda formada per virtuosos: Ravi Coltrane al saxo, Andy Milne al piano, Drew Gress al baix i el baterista Mark Ferber, signen aquest Imaginary Friends, que des de la primera peça amb vocalista és una extraordinària recreació del món sonor a través d’una sensibilitat que beu del millor jazz, tot nou i sense tòpics. Un té la sensació de ser dins una actualització del barroc, d’un diàleg de Bach entre Déu i els àngels, una transcripció de la bellesa, personificació del que poden fer els homes en estat d’inspiració.
Imaginary Friends
