Amb la vènia, senyoria

“No tinc més pre­gun­tes, senyo­ria.” Un clàssic que en la història del cinema ha esde­vin­gut de vega­des la frase clímax d’un judici, en què final­ment el dolent ha aca­bat con­fes­sant entre llàgri­mes o crits el seu ama­gat delicte davant la des­tresa en l’inter­ro­ga­tori de l’advo­cat de torn. No han estat poques les vega­des que Hollywood ha vol­gut tras­pas­sar la tensió i el tac­ti­cisme que es viu en un judici penal, en què un hor­ri­ble crim és jut­jat amb més o menys fia­bi­li­tat, depe­nent de les inten­ci­ons del guió i de la història. Ara, amb el judici al procés i als polítics inde­pen­den­tis­tes cata­lans, que es podria allar­gar fins al juliol, tot­hom pot apro­fun­dir dia a dia en el llen­guatge, les for­mes i els meca­nis­mes de la justícia. Abans, el cinema ens havia anat apro­pant durant dècades a aquest for­mat amb prou sen­sa­ci­o­na­lisme i gai­rebé sem­pre amb cru­ents assas­si­nats com a rere­fons.

“Només tracto d’expo­sar un dubte rao­na­ble.” Així s’expressa el jurat número 8, inter­pre­tat per Henry Fonda, a Dotze homes sense pie­tat –un film en què es posa de mani­fest la rellevància inne­ga­ble que té un jurat popu­lar– alhora que crea dub­tes sobre el sis­tema judi­cial. Es tracta d’una obra excep­ci­o­nal, amb molta càrrega dramàtica, en què tota la trama passa ínte­gra­ment a la sala on està reu­nida el jurat. Fonda no veu tan clar que l’acu­sat hagi assas­si­nat el seu pare i, a poc a poc, fa refle­xi­o­nar els altres onze mem­bres sobre un vere­dicte que sem­blava can­tat.

A Matar un ros­si­nyol, Gre­gory Peck inter­preta un advo­cat, Atti­cus Finch, que deixa en molt bon lloc la pro­fessió en accep­tar i atre­vir-se, ni més ni menys, que a defen­sar en una petita ciu­tat del sud dels Estats Units, a Ala­bama, un cam­pe­rol negre acu­sat de vio­lar una noia blanca. Finch, vidu i amb dos fills al seu càrrec, òbvi­a­ment s’enfronta al rebuig, la into­lerància i els pre­ju­di­cis dels ciu­ta­dans, en un esce­nari de racisme pur i dur que també hem vist molt ben reflec­tit en altres pel·lícules com Temps de matar (Joel Schu­mac­her, 1996), amb Matt­hew McCo­naug­hey i Samuel L. Jack­son, i l’osca­rit­zada Crema Mis­sis­sippi (Alan Parker, 1988), amb Williem Dafoe i Gene Hack­man. Pre­ci­sa­ment Hack­man, amb un rol prou dife­rent, posa també en qüestió la cons­ti­tució dels jurats popu­lars a El jurat, en què dibuixa un feroç, poderós i mani­pu­la­dor advo­cat sense escrúpols. L’hon­rat i alcohòlic advo­cat inter­pre­tat per Dus­tin Hoff­man lluita per donar la rèplica, però en rea­li­tat són John Cusack (infil­trat al jurat) i Rac­hel Weisz els que juguen amb foc en pro d’una bona causa, fent el pri­mer de Henry Fonda a Dotze homes sense pie­tat i cre­ant més que “dub­tes rao­na­bles” als seus com­panys de sala.

I si Hack­man, l’etern secun­dari de luxe, fa de dolent sent tot un lle­trat, a Tes­ti­moni de càrrec, Char­les Laugh­ton inter­preta, ara sí, un nota­ble i eficaç advo­cat, Wil­frid Roberts. En el film, basat en una novel·la d’Agatha Chris­tie, Roberts ha de defen­sar Leo­nard Vole (Tyron Power), acu­sat d’assas­si­nar la senyora French, una dona amb molts diners amb qui man­te­nia una relació d’amis­tat i de qui rep una impor­tant herència. Amb tot en con­tra, Laugh­ton fa de gran cri­mi­na­lista, tot i que la base del film recau en la dona de Vole (Mar­lene Die­trich), que es con­ver­teix en un advers tes­ti­moni de càrrec en no voler tes­ti­fi­car a favor del seu marit.

A les pel·lícules de judi­cis de Hollywood hi ha hagut més espai per als advo­cats amb enorme perícia i per als grans enganys, com a Les dues cares de la veri­tat (Gre­gory Hoblit, 1996), en què un inno­cent Edward Nor­ton pren el pèl a un sex sym­bol en ple­ni­tud inter­pre­tat per Ric­hard Gere. El premi a l’extrema perícia recau a Frac­ture en Ryan Gos­ling, que amb una argúcia­le­gal final atrapa l’enginyós assassí, inter­pre­tat pel sem­pre inqui­e­tant Ant­hony Hopkins.

Si a El jurat i Sle­e­pers (Barry Levin­son, 1996) una bona causa recu­pera un des­cen­trat Hoff­man, a Vere­dicte final, és el per­so­natge de Paul New­man el que llença les ampo­lles de licor a les escom­bra­ries per aga­far el camí de la redempció. “No hi haurà altres casos, aquest és el cas”, diu New­man, una inter­pre­tació memo­ra­ble que li va valer una altra nomi­nació a l’Oscar. Els sen­ti­ments sem­pre s’han entre­llaçat entre els lle­trats, el seu món jurídic i el seu con­tacte amb la rea­li­tat. El jutge és l’excusa per­fecta perquè un pare (Robert Duvall) i un fill (Robert Dow­ney Jr.) es retro­bin a tots els nivells. “Només els cul­pa­bles es neguen a pujar a l’estrada”, afirma un enorme Duvall en aquest film en què es va tor­nar a lluir. Un altre cop, en aquest cas Dow­ney Jr., emula la figura de l’advo­cat tri­om­fa­dor que ja havien explo­tat Ric­hard Gere, Gene Hack­man i Matt­hew McCo­naug­hey a L’inno­cent (Brad Fur­man, 2011). L’expert i jove lle­trat arriba al res­cat com a gran sal­va­dor i a la vegada es retroba amb els seus orígens i amb el sen­tit de la seva pro­fessió.

Aquest sen­tit de defen­sar la llei, els valors i els prin­ci­pis amb hones­te­dat i hon­ra­desa per sobre del bé i del mal, i sobre­tot de recu­pe­rar l’espe­rit de la facul­tat i de bones pràcti­ques el desen­vo­lupa amb encert Tom Cruise a Alguns homes bons, un dels millors films de judi­cis de Hollywood de les dar­re­res tres dècades. Cruise treu de polle­guera el fat­xenda per­so­natge inter­pre­tat Jack Nic­hol­son, que acaba caient en la trampa del talentós advo­cat: “Va orde­nar o no un codi ver­mell?”, li escri­dassa el jove i arro­gant lle­trat. Tot un tri­omf a l’estrada, en una situ­ació límit en què a l’espec­ta­dor se li deixa constància dels pro­ble­mes legals que poden com­por­tar segons qui­nes actu­a­ci­ons d’un advo­cat. Tota una lliçó.

Les llicències típiques del cinema ame­ricà aug­men­ten com sol ser habi­tual quan es com­bi­nen thri­ller, acció i judici, com a Coacció a un jurat. El per­so­natge d’Alec Baldwin, al ser­vei del seu cap mafiós, tras­passa tots els límits per tenir con­tro­lat un jurat, con­cre­ta­ment Demi Moore, que també fa com Henry Fonda a Dotze homes sense pie­tat i crea “dub­tes rao­na­bles” en les deli­be­ra­ci­ons del jurat per sal­var la vida del seu fill. Exa­ge­ra­ci­ons a part, no són pocs els tes­ti­mo­nis que han de ser pro­te­gits en pro­ces­sos con­tra la màfia en la vida real. I més real que la injustícia que es va come­tre amb “els qua­tre de Guild­ford”, n’hi ha de ben poques. Pot­ser cap. Jim She­ri­dan va por­tar a la gran pan­ta­lla el 1993 la història real de la con­demna i l’empre­so­na­ment injust de Gerry Con­lon (Daniel Day-Lewis, en un dels millors papers de la seva car­rera), el seu pare (Pete Post­lethwaite) i tres com­panys més acu­sats de ser mem­bres de l’IRA i de come­tre un acte ter­ro­rista a En el nom del pare. L’advo­cada, Emma Thomp­son, serà l’encar­re­gada de treure’ls de la presó després de quinze anys tra­ient a la llum pro­ves ocul­ta­des pel govern anglès. Un escàndol que òbvi­a­ment cap­tiva i troba la com­pli­ci­tat de l’espec­ta­dor, que s’indigna davant la faci­li­tat amb què es pot cor­rom­pre el sis­tema judi­cial. Una reflexió molt apro­pi­ada per als nos­tres dies...

XAVI OLTRA

xol­tra@​lrp.​cat