Amb la vènia, senyoria

“No tinc més preguntes, senyoria.” Un clàssic que en la història del cinema ha esdevingut de vegades la frase clímax d’un judici, en què finalment el dolent ha acabat confessant entre llàgrimes o crits el seu amagat delicte davant la destresa en l’interrogatori de l’advocat de torn. No han estat poques les vegades que Hollywood ha volgut traspassar la tensió i el tacticisme que es viu en un judici penal, en què un horrible crim és jutjat amb més o menys fiabilitat, depenent de les intencions del guió i de la història. Ara, amb el judici al procés i als polítics independentistes catalans, que es podria allargar fins al juliol, tothom pot aprofundir dia a dia en el llenguatge, les formes i els mecanismes de la justícia. Abans, el cinema ens havia anat apropant durant dècades a aquest format amb prou sensacionalisme i gairebé sempre amb cruents assassinats com a rerefons.

“Només tracto d’exposar un dubte raonable.” Així s’expressa el jurat número 8, interpretat per Henry Fonda, a Dotze homes sense pietat –un film en què es posa de manifest la rellevància innegable que té un jurat popular– alhora que crea dubtes sobre el sistema judicial. Es tracta d’una obra excepcional, amb molta càrrega dramàtica, en què tota la trama passa íntegrament a la sala on està reunida el jurat. Fonda no veu tan clar que l’acusat hagi assassinat el seu pare i, a poc a poc, fa reflexionar els altres onze membres sobre un veredicte que semblava cantat.

A Matar un rossinyol, Gregory Peck interpreta un advocat, Atticus Finch, que deixa en molt bon lloc la professió en acceptar i atrevir-se, ni més ni menys, que a defensar en una petita ciutat del sud dels Estats Units, a Alabama, un camperol negre acusat de violar una noia blanca. Finch, vidu i amb dos fills al seu càrrec, òbviament s’enfronta al rebuig, la intolerància i els prejudicis dels ciutadans, en un escenari de racisme pur i dur que també hem vist molt ben reflectit en altres pel·lícules com Temps de matar (Joel Schumacher, 1996), amb Matthew McConaughey i Samuel L. Jackson, i l’oscaritzada Crema Mississippi (Alan Parker, 1988), amb Williem Dafoe i Gene Hackman. Precisament Hackman, amb un rol prou diferent, posa també en qüestió la constitució dels jurats populars a El jurat, en què dibuixa un feroç, poderós i manipulador advocat sense escrúpols. L’honrat i alcohòlic advocat interpretat per Dustin Hoffman lluita per donar la rèplica, però en realitat són John Cusack (infiltrat al jurat) i Rachel Weisz els que juguen amb foc en pro d’una bona causa, fent el primer de Henry Fonda a Dotze homes sense pietat i creant més que “dubtes raonables” als seus companys de sala.

I si Hackman, l’etern secundari de luxe, fa de dolent sent tot un lletrat, a Testimoni de càrrec, Charles Laughton interpreta, ara sí, un notable i eficaç advocat, Wilfrid Roberts. En el film, basat en una novel·la d’Agatha Christie, Roberts ha de defensar Leonard Vole (Tyron Power), acusat d’assassinar la senyora French, una dona amb molts diners amb qui mantenia una relació d’amistat i de qui rep una important herència. Amb tot en contra, Laughton fa de gran criminalista, tot i que la base del film recau en la dona de Vole (Marlene Dietrich), que es converteix en un advers testimoni de càrrec en no voler testificar a favor del seu marit.

A les pel·lícules de judicis de Hollywood hi ha hagut més espai per als advocats amb enorme perícia i per als grans enganys, com a Les dues cares de la veritat (Gregory Hoblit, 1996), en què un innocent Edward Norton pren el pèl a un sex symbol en plenitud interpretat per Richard Gere. El premi a l’extrema perícia recau a Fracture en Ryan Gosling, que amb una argúcialegal final atrapa l’enginyós assassí, interpretat pel sempre inquietant Anthony Hopkins.

Si a El jurat i Sleepers (Barry Levinson, 1996) una bona causa recupera un descentrat Hoffman, a Veredicte final, és el personatge de Paul Newman el que llença les ampolles de licor a les escombraries per agafar el camí de la redempció. “No hi haurà altres casos, aquest és el cas”, diu Newman, una interpretació memorable que li va valer una altra nominació a l’Oscar. Els sentiments sempre s’han entrellaçat entre els lletrats, el seu món jurídic i el seu contacte amb la realitat. El jutge és l’excusa perfecta perquè un pare (Robert Duvall) i un fill (Robert Downey Jr.) es retrobin a tots els nivells. “Només els culpables es neguen a pujar a l’estrada”, afirma un enorme Duvall en aquest film en què es va tornar a lluir. Un altre cop, en aquest cas Downey Jr., emula la figura de l’advocat triomfador que ja havien explotat Richard Gere, Gene Hackman i Matthew McConaughey a L’innocent (Brad Furman, 2011). L’expert i jove lletrat arriba al rescat com a gran salvador i a la vegada es retroba amb els seus orígens i amb el sentit de la seva professió.

Aquest sentit de defensar la llei, els valors i els principis amb honestedat i honradesa per sobre del bé i del mal, i sobretot de recuperar l’esperit de la facultat i de bones pràctiques el desenvolupa amb encert Tom Cruise a Alguns homes bons, un dels millors films de judicis de Hollywood de les darreres tres dècades. Cruise treu de polleguera el fatxenda personatge interpretat Jack Nicholson, que acaba caient en la trampa del talentós advocat: “Va ordenar o no un codi vermell?”, li escridassa el jove i arrogant lletrat. Tot un triomf a l’estrada, en una situació límit en què a l’espectador se li deixa constància dels problemes legals que poden comportar segons quines actuacions d’un advocat. Tota una lliçó.

Les llicències típiques del cinema americà augmenten com sol ser habitual quan es combinen thriller, acció i judici, com a Coacció a un jurat. El personatge d’Alec Baldwin, al servei del seu cap mafiós, traspassa tots els límits per tenir controlat un jurat, concretament Demi Moore, que també fa com Henry Fonda a Dotze homes sense pietat i crea “dubtes raonables” en les deliberacions del jurat per salvar la vida del seu fill. Exageracions a part, no són pocs els testimonis que han de ser protegits en processos contra la màfia en la vida real. I més real que la injustícia que es va cometre amb “els quatre de Guildford”, n’hi ha de ben poques. Potser cap. Jim Sheridan va portar a la gran pantalla el 1993 la història real de la condemna i l’empresonament injust de Gerry Conlon (Daniel Day-Lewis, en un dels millors papers de la seva carrera), el seu pare (Pete Postlethwaite) i tres companys més acusats de ser membres de l’IRA i de cometre un acte terrorista a En el nom del pare. L’advocada, Emma Thompson, serà l’encarregada de treure’ls de la presó després de quinze anys traient a la llum proves ocultades pel govern anglès. Un escàndol que òbviament captiva i troba la complicitat de l’espectador, que s’indigna davant la facilitat amb què es pot corrompre el sistema judicial. Una reflexió molt apropiada per als nostres dies...

XAVI OLTRA

xoltra@lrp.cat