Julio Antonio

Julio Anto­nio / Stend­hal 1919-2019 és un home­natge a l’escul­tor de Móra d’Ebre en el cen­te­nari de la seva mort i con­sis­teix en una expo­sició de dotze escul­tors actu­als que, durant les dues dar­re­res dècades, han gua­nyat el premi que porta el nom de Julio Anto­nio. Com a tema se’ls ha sug­ge­rit tre­ba­llar sobre la síndrome de Stend­hal, un tras­torn psíquic i emo­ci­o­nal pro­vo­cat per una intensa i per­llon­gada con­nexió amb la bellesa. En una carta que s’exposa al museu, Julio Anto­nio diu jus­ta­ment que el seu prin­ci­pal objec­tiu és acon­se­guir la bellesa o per­se­guir la bellesa. Apro­piat, doncs, el tema que fa de fron­tissa entre l’escul­tor, el pen­sa­ment romàntic i els artis­tes con­tem­po­ra­nis.

Pas­sen volant els dies de l’expo­sició tem­po­ral. El dia de la inau­gu­ració, amb una gen­tada impo­nent, no era el millor moment per veure les peces, així que hi he tor­nat a anar amb calma. Les obres, repar­ti­des per tot el museu, es rela­ci­o­nen entre si per l’hàlit de la pro­po­sició temàtica i per afi­ni­tats de gene­ració o de tendències. No puc comen­tar amb detall els tre­balls, només reco­ma­nar el catàleg (ori­gi­nal, ben fet en con­tin­guts i dis­seny) i citar els artis­tes, que es pre­sen­ten tots sols: Roger Caparó, Jep Cerdà, Ester Fabre­gat, Ester Fer­rando, Miquel García, Sal­va­dor Juan­pere, Albert Macaya, Manel Mar­ga­lef, Javier Muro, Àngel Pome­rol, Fede­rico Sancho i Edu­ardo Val­der­rey. El pen­sa­ment se me’n va per qüesti­ons perifèriques: s’ha de reconèixer que els jurats de dotze bien­nals no ho van fer gens mala­ment. Els anys han pas­sat i els escul­tors pre­mi­ats con­ti­nuen en actiu, han fet camí, són reco­ne­guts i ara, quan se’ls ha con­vo­cat, han pre­sen­tat obres actu­als, con­vin­cents, per­so­nals però ajus­ta­des a la pro­posta, tècni­ca­ment i con­cep­tu­al­ment. Trobo que al seu moment es van pren­dre bones deci­si­ons.

Encara m’enfilo pels mar­ges del tema: durant la visita tinc la per­cepció que el museu/immo­ble s’ha tor­nat més petit, fet pro­vo­cat perquè el museu/col·lecció s’ha fet gran. És el Museu d’Art Modern de la Dipu­tació de Tar­ra­gona, però davant les man­can­ces en la museïtzació i la docu­men­tació de l’art con­tem­po­rani del ter­ri­tori, el MAMT ha fet una labor d’urgència en aquest sen­tit. Entre les pin­tu­res i escul­tu­res pre­mi­a­des en les bien­nals, les obres obtin­gu­des per mitjà de les expo­si­ci­ons indi­vi­du­als, les dona­ci­ons i algu­nes adqui­si­ci­ons, avui té una nota­ble col·lecció. I una equi­va­lent i nota­ble neces­si­tat d’espai expo­si­tiu.

L’atenció a l’art con­tem­po­rani ha estat una carac­terística de la gestió de la recent­ment jubi­lada direc­tora del MAMT Rosa Ricomà i el resul­tat és que ara gau­dim d’aquest fons d’artis­tes con­tem­po­ra­nis del ter­ri­tori. Un altre dels seus objec­tius ha estat la moder­nit­zació admi­nis­tra­tiva i dels arxius. Entre les con­seqüències: tota la col·lecció del museu es pot con­sul­tar digi­ta­lit­zada al seu web.