Setze prats per pasturar

La Sala Fly­hard té una gran habi­li­tat per expor­tar les seves pro­duc­ci­ons més enllà de la seva petita sala del car­rer Alpens. Ho fan amb tem­po­ra­des en tea­tres com La Villar­roel, el Lliure i el Club Capi­tol. Però també amb unes ambi­ci­o­ses gires, prin­ci­pal­ment per la demar­cació de Bar­ce­lona. Ela­bo­ren unes comèdies amb un punt amar­gant, que sor­pre­nen l’espec­ta­dor i que alhora el diver­tei­xen i fan que hi empaitzi. Les seves Ove­lles (després d’estre­nar al maig pas­sat i repo­sar al setem­bre) pas­tu­ra­ran per setze sales fins a l’1 de juny.

En aquesta peça de saló (amb dra­matúrgia de Yago Alonso i Car­men Marfià), s’asse­uen tan endins d’un sofà que es dedi­quen a treure les molles de pa de sota els coi­xins. Així és Ove­lles. Ten­dra i tova com una ove­lleta aca­bada de pas­sar per la ren­ta­dora. Càustica com l’acu­dit del gat mort tràgica­ment dins l’asse­ca­dora. Enfi­la­dissa com la cançó pre­gra­vada del piano infan­til que, de sobte, els sona trista. Els tres ger­mans es retro­ben després de la mort dels pares, després d’haver-se callat molts secrets que els han ferit. I com­pro­vem, un cop rere un altre, que hi ha ger­mans que es por­ten millor que els altres. I d’altres que es por­ten pit­jor amb els altres. Sense saber què ha estat pri­mer, si l’abraçada dels Tele­tub­bies o la denúncia per homo­se­xu­a­li­tat del bitxo lila.

Aques­tes Ove­lles reme­ten, nova­ment, a la inti­mi­tat de la família, com La noia de la làmpada i La pols (també amb tres ger­mans davant la mort del pare). És una pro­posta molt íntima, que li va molt bé a la sala, i que també pot ser molt atrac­tiva per a gires en tea­tres muni­ci­pals o per fer tem­po­ra­des en sales comer­ci­als. Hi ha un cinisme excels al cos­tat d’una sen­si­bi­li­tat nota­ble. Són dos ele­ments que, apa­rent­ment es repel·lei­xen entre si (com l’aigua i l’oli), però que en aquesta mis­te­ri­osa for­mu­lació car­re­guen l’escena d’una diver­tida i pro­funda pólvora. O ningú ha tin­gut mai ganes d’aban­do­nar-ho tot i anar-se’n a fer for­mat­ges en una masia per­duda al Piri­neu? Molt reco­ma­na­ble. Amb ger­mans. I amb pare­lla. Sense ger­mans i sense pare­lla. Quan s’acabi la funció, desit­ja­reu comp­tar amb un ramat de ger­mans tan imper­fec­tes com aquests per­so­nat­ges. Dels que dela­ten feble­ses però als quals vols seguir abraçant.