Boy Erased
Arran de la polèmica generada recentment pels cursos il·legals i clandestins del Bisbat d’Alcalà per curar suposadament l’homosexualitat, el film Boy erased (traduït a l’Estat espanyol com a Identitat esborrada) arriba més oportú que mai. Basat en el llibre autobiogràfic de Gerrard Conley, explica com aquest jove nord-americà va haver d’entrar amb 19 anys a Love in Action, una espècie de centre de conversió per expulsar l’homosexualitat del seu cos. Dirigida per l’australià Joel Edgerton (Exodus, Gods and kings, Zero Dark Thirty, Warrior, The Thing, The great Gatsby), l’actor ja habitual de blockbusters, en va fer el guió i es va reservar un paper clau en un relat realment colpidor. La història es contextualitza en una petita ciutat nord-americana, on el fill (Jared Eamons, interpretat pel jove Lucas Hedges) d’un predicador baptista (Russell Crowe) es veu pressionat i obligat a participar en un programa, promogut amb el suport de l’Església i uns mètodes més que discutibles, i amb l’estrambòtic objectiu de curar els gais. Al final, la seva mare (Nicole Kidman) i els seus propis principis d’honestedat amb ell mateix seran els que aconseguiran que fugi d’aquest immund infern, mai més ben dit.
La història, i com és explicada, és duríssima. Autèntic terror psicològic i festival homòfob, en el pitjor sentit de la paraula. I ja no només per la vida al centre, dirigit per l’odiós i fanàtic terapeuta en cap, Victor Sykes (el mateix Edgerton), sinó sobretot pel descobriment, la transformació i la lluita interior del jove protagonista envers la seva recentment descoberta homosexualitat. Seria el que habitualment s’anomena sortir de l’armari, però en un entorn més que complicat, agre i esquerp. L’espectador ho viu sense noses ni filtres i comparteix els dubtes i el dolor de Jared des del primer minut de la pel·lícula. “I don’t know why it happens to me”, confessa Jared als seus pares en una de les escenes transcendentals al domicili familiar.
Transparent i esquinçador, el relat ens porta pel camí d’espines i la repressió per la qual ha de transitar un noi perdut i molt incomprès en una societat tancada, intolerant i inflexible. El dibuix dels personatges que habiten a Love in Action és revelador i reeixit. Des del recepcionista fins a Victor Sykes, passant pels seus irascibles col·laboradors, configuren una temible i creïble alineació. De ben segur que ningú deixaria els seus fills a les seves brutes mans. Els companys de teràpia, tancats en si mateixos, també provoquen calfreds per les seves històries personals, conductes i decisions finals que hauran de prendre, ubicats al mateix jardí on s’ha ficat el jove Eamons.
La històrica hipocresia de l’Església en aquest àmbit floreix i envaeix el film, que no deixa ningú indiferent. Jared haurà de decidir també entre complaure la seva família i entorn, negar la seva existència i/o fer veure que no passa res. El terrible “inventari moral” (una cosa així com despullar-se humanament davant d’uns estranys deshumanitzats) posa finalment a prova Lucas Hedges, que optarà per la sinceritat i per enfrontar-se sobretot amb el seu pare, un Russell Crowe lluny dels seus papers d’acció però que manté el to masclista dels seus personatges habituals. Kidman serà qui articularà la nova vida de Jared, un cop marxi a Nova York, protegint el seu cadell, com a Austràlia i Invasió, davant fins i tot de les seves pròpies creences. Unes creences que despulla ferotgement Edgerton en la seva segona experiència darrere la càmera.