Hèctor Parra refà a Anvers la tragèdia de l’Holocaust

La creació d’Hèctor Parra Les Bienveillantes es podrà veure a l’Opera Ballet Vlaanderen (Anvers i Gant) entre el 24 d’abril i el 18 de maig, sota la direcció escènica de Calixto Bieito, que posa el focus en els perpetradors del mal més que no pas en els ideòlegs del nazisme. El protagonista, Max Aue, és un industrial que va passar la infantesa al sud de França amb una mare francesa a qui odia –i a qui acaba matant– i idolatrant un pare alemany que l’havia abandonat i que, en realitat, és un criminal de guerra. El més paradoxal de l’obra és que l’única cosa sincera i positiva del personatge és, precisament, l’amor que sent per la germana, Una, tot un tabú –com no ho era pas, per contra, l’extermini de jueus. Aue, un personatge reservat i observador, sovint gèlid i amb un narcisisme no resolt, és alhora un home cultivat, reflexiu, amant de la gran literatura i de la música barroca, que es mira amb cert distanciament les accions genocides dels seus companys més primaris, però que també hi pren part. “M’he mullat perquè no l’he tractat com un animal, sinó que li he donat una veu humana i complexa, que fins i tot és extremadament lírica en certs moments”, comenta Hèctor Parra, que ha anat teixint una línia vocal amb molts girs, molts colors, serpentejant i dinàmica. Primo Levi ens mostra com l’única manera de comprendre en profunditat l’horror de la Shoah és donant als botxins el crèdit de la humanitat, “considerar que pertanyem a la mateixa espècie, encara que ens dolgui de manera insuportable”, afirma el compositor.

L’origen d’aquesta col·laboració es troba en l’òpera Wilde, que va ser escenificada per Calixto Bieito en el Festival de Schwetzingen el 2015 i amb llibret de Händl Klaus. Ara aquest triumvirat es torna reunir a iniciativa de Bieito, que, impactat per la novel·la de Jonathan Littell, va proposar a Hèctor Parra d’escriure una òpera, no sense una reticència inicial de l’escriptor, a qui Hollywood havia perseguit de manera perseverant per fer una pel·lícula de Les Bienveillantes, guanyadora del premi Goncourt i del Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa. L’americà, que escriu en francès i viu a Barcelona, va saber veure que, aquest cop sí, de la seva obra d’art en sorgiria una veritable Gesamkunstwerk. Littell no deixa d’encaixar en la teoria de Steiner sobre l’extraterritorialitat: grans literats del vint escriuen en llengua no materna, com Nabokov, que és rus i escriu en anglès; Borges, que, tot i l’educació britànica, escriu en castellà, i Beckett, un irlandès que s’expressa en francès.

Les Bienveillantes és un gran hipertext a diversos nivells: per les citacions de Littell d’obres fonamentals de la literatura i les de Parra, que, en el seu personal discurs, es nodreix de grans obres de la història de la música (Wozzeck i Lulu, d’Alban Berg; la Simfonia número 13, «Babi Yar», de Xostakóvitx; la Setena, de Bruckner, i Die Soldaten, de B.A. Zimmermann, sense oblidar les òperes fonamentals de Wagner), i tot queda sustentat per una referència explícita a la Passió Segons Sant Joan, de Bach. “En Wilde, Calixto Bieito hi va veure una passió, i aquesta òpera és un aprofundiment a aquesta línia de treball, amb el seu caràcter ritual i convuls, i una part conclusiva en què té lloc un judici que turmenta el protagonista, a la ment del qual s’apareixen les seves víctimes.” Però les Benèvoles –o Eumènides–, l’acaben salvant.

El llibret de Händl Klaus presenta un llenguatge dramàtic i d’una gran poesia, molt depurat, amb versos que van construint l’espai escènic i arribant al moll de l’os de la manera més essencial. El llibret combina l’alemany amb el francès, idioma que apareix en els moments de més intimitat de Max Aue. Justament el personatge més francès conjuntament amb la mare és el padrastre de Max, Moreau, un tenor lleuger que serà interpretat pel català David Alegret, que va de repte en repte, estrenant, en un any, les òperes més importants dels compositors més cèlebres del país, L’enigma di Lea, de Benet Casablancas, i Les Bienveillantes, de Parra. La direcció musical anirà a càrrec de Peter Rundel, reconegut especialista en música contemporània.

Aquesta òpera és ben oportuna, si tenim en compte que l’extrema dreta s’està radicalitzant a passos de gegant arreu d’Europa i s’està normalitzant, com ja fa temps que passa a Espanya. Esperem que quan es representi la temporada que ve al Staatstheater de Nuremberg i la següent al Teatro Real de Madrid remogui consciències.