L’eclosió d’un autor

A David Marín no el conec gaire, en el format de fer un cafè per parlar de la professió i de l’afició lectora que compartim. Ens separen gairebé 150 quilòmetres, els que hi ha entre Balaguer i Barcelona (ell va néixer a Barcelona el 1974, però fa deu anys que viu a Balaguer i se sent ponentí). Deu fer uns set anys ens vam saludar per primer cop a la redacció de Barcelona. És un home de mirada cristal·lina, somriure fàcil i parla tímida. Tot ell transmet un missatge immediat: “Soc un bon paio.”

Un temps després, no sabria datar-ho amb precisió, em va demanar consell. Havia escrit una novel·la. Volia que li recomanés algunes editorials on temptejar la publicació. Li vaig preguntar de què anava, la novel·la, i quan em va explicar que era policíaca i que passava a les terres de Ponent, vaig tenir clar què fer-ne. L’editor de La Magrana en aquella època era Jordi Rourera, lleidatà, i a la col·lecció “La Negra” publicava obres policíaques. Els vaig posar en contacte i, uns mesos després, la primavera del 2015, Mala lluna va sortir al carrer.

Ho explico perquè la meva gestió va ser mínima, irrellevant. Jo no havia llegit la novel·la de Marín, tot i que sí força articles seus a El Punt Avui, a la columna “Full de ruta”, i no dubtava que estaria ben escrita. La trama podia ser un nyap, és cert. Tenir una sèrie d’eines narratives no garanteix un bon resultat en un altre gènere. Si la novel·la no hagués estat prou bona, però, tot i la connexió lleidatana, Rourera no l’hauria publicat.

Des d’aquell bon debut han passat quatre anys, i David Marín ha anat a més i més. Després de Mala lluna, en què va presentar el sergent Salvador Rull, l’agent Núria Riu i el veterà caporal Coscubiela, que formen la base de tres obres policíaques seves, van venir altres títols no relacionats.

Primer, un recull de catorze relats eròtics escrit a quatre mans amb Marta Alòs, Amb X de sexe (Pagès, 2016). Després, Ciutat fantasma (Llibres del Delicte, 2017), una obra breu, ambiental, protagonitzada per un mosso que torna a Barcelona després de viure vuit anys a Lleida i que busca el seu encaix; un joc de miralls amb el mateix Marín, fa l’efecte.

També va participar en tres reculls de relats col·lectius: Assassins de Ponent (Llibres del Delicte, 2016), Contes de terror (Apostroph, 2017) i Barcelona. Viatge a la perifèria criminal (Crims.cat, 2017).

I aquests dies han arribat, de cop, dues novel·les més que coincideixen a ser policíaques i que estan protagonitzades pels Mossos d’Esquadra que ens va presentar a Mala lluna. Primàries de sang (Pagès), escrita a quatre mans amb el polític de la CUP Pau Juvilla, i Purgatori (La Magrana), amb què ha guanyat el premi Crims de Tinta.

Què tenen a veure les tres obres de la sèrie? Un dels primers elements que cal destacar és l’ús en els diàlegs de les variants del català de Ponent. Té valor pel que fa a la preservació i la reivindicació lingüística, però també perquè atorga versemblança als personatges d’una manera molt natural. A Purgatori, Marín fins i tot s’ha assessorat amb membres de l’associació Cambuleta, pel que fa a la parla pallaresa, la que s’utilitza a la Vall Fosa, on passa una part de l’obra.

També tenen en comú l’evolució de la vida quotidiana dels tres protagonistes, amb el seu dia a dia familiar de fons, sobretot en el cas de Rull, amb la filla vivint fora de casa, la relació rutinària amb la dona, les pulsions sexuals amb una descendent de bruixa (Purgatori), o ofegat sota la força de l’univers astronòmic (Mala lluna) o en l’actualitat política (Primàries de sang). Perquè en aquesta darrera el tema és l’ambició política i els seus límits quan es combinen amb la corrupció empresarial, afegit a una trama centrada en l’amor d’un pare pel seu fill malalt.

Els Mossos d’Esquadra que han llegit Marín diuen que és fidel al procediment que solen seguir i, més important, als sentiments de la persona que hi ha rere l’uniforme. Això sí, de moment no té previst allargar la sèrie amb un quart títol. A risc d’aixafar la guitarra diré que del final de Purgatori els protagonistes en surten vius, així que... de poder continuar, Marín ho pot fer. I si no, tant és, perquè ja té altres novel·les fent xup-xup. Les esperem.