L’eclosió d’un autor

A David Marín no el conec gaire, en el for­mat de fer un cafè per par­lar de la pro­fessió i de l’afició lec­tora que com­par­tim. Ens sepa­ren gai­rebé 150 quilòmetres, els que hi ha entre Bala­guer i Bar­ce­lona (ell va néixer a Bar­ce­lona el 1974, però fa deu anys que viu a Bala­guer i se sent ponentí). Deu fer uns set anys ens vam salu­dar per pri­mer cop a la redacció de Bar­ce­lona. És un home de mirada cris­tal·lina, som­riure fàcil i parla tímida. Tot ell trans­met un mis­satge imme­diat: “Soc un bon paio.”

Un temps després, no sabria datar-ho amb pre­cisió, em va dema­nar con­sell. Havia escrit una novel·la. Volia que li reco­manés algu­nes edi­to­ri­als on temp­te­jar la publi­cació. Li vaig pre­gun­tar de què anava, la novel·la, i quan em va expli­car que era policíaca i que pas­sava a les ter­res de Ponent, vaig tenir clar què fer-ne. L’edi­tor de La Magrana en aque­lla època era Jordi Rou­rera, llei­datà, i a la col·lecció “La Negra” publi­cava obres policíaques. Els vaig posar en con­tacte i, uns mesos després, la pri­ma­vera del 2015, Mala lluna va sor­tir al car­rer.

Ho explico perquè la meva gestió va ser mínima, irre­lle­vant. Jo no havia lle­git la novel·la de Marín, tot i que sí força arti­cles seus a El Punt Avui, a la columna “Full de ruta”, i no dub­tava que esta­ria ben escrita. La trama podia ser un nyap, és cert. Tenir una sèrie d’eines nar­ra­ti­ves no garan­teix un bon resul­tat en un altre gènere. Si la novel·la no hagués estat prou bona, però, tot i la con­nexió llei­da­tana, Rou­rera no l’hau­ria publi­cat.

Des d’aquell bon debut han pas­sat qua­tre anys, i David Marín ha anat a més i més. Després de Mala lluna, en què va pre­sen­tar el ser­gent Sal­va­dor Rull, l’agent Núria Riu i el veterà capo­ral Cos­cu­bi­ela, que for­men la base de tres obres policíaques seves, van venir altres títols no rela­ci­o­nats.

Pri­mer, un recull de catorze relats eròtics escrit a qua­tre mans amb Marta Alòs, Amb X de sexe (Pagès, 2016). Després, Ciu­tat fan­tasma (Lli­bres del Delicte, 2017), una obra breu, ambi­en­tal, pro­ta­go­nit­zada per un mosso que torna a Bar­ce­lona després de viure vuit anys a Lleida i que busca el seu encaix; un joc de miralls amb el mateix Marín, fa l’efecte.

També va par­ti­ci­par en tres reculls de relats col·lec­tius: Assas­sins de Ponent (Lli­bres del Delicte, 2016), Con­tes de ter­ror (Apos­troph, 2017) i Bar­ce­lona. Viatge a la perifèria cri­mi­nal (Crims.​cat, 2017).

I aquests dies han arri­bat, de cop, dues novel·les més que coin­ci­dei­xen a ser policíaques i que estan pro­ta­go­nit­za­des pels Mos­sos d’Esqua­dra que ens va pre­sen­tar a Mala lluna. Primàries de sang (Pagès), escrita a qua­tre mans amb el polític de la CUP Pau Juvi­lla, i Pur­ga­tori (La Magrana), amb què ha gua­nyat el premi Crims de Tinta.

Què tenen a veure les tres obres de la sèrie? Un dels pri­mers ele­ments que cal des­ta­car és l’ús en els diàlegs de les vari­ants del català de Ponent. Té valor pel que fa a la pre­ser­vació i la rei­vin­di­cació lingüística, però també perquè atorga ver­sem­blança als per­so­nat­ges d’una manera molt natu­ral. A Pur­ga­tori, Marín fins i tot s’ha asses­so­rat amb mem­bres de l’asso­ci­ació Cam­bu­leta, pel que fa a la parla palla­resa, la que s’uti­litza a la Vall Fosa, on passa una part de l’obra.

També tenen en comú l’evo­lució de la vida quo­ti­di­ana dels tres pro­ta­go­nis­tes, amb el seu dia a dia fami­liar de fons, sobre­tot en el cas de Rull, amb la filla vivint fora de casa, la relació rutinària amb la dona, les pul­si­ons sexu­als amb una des­cen­dent de bruixa (Pur­ga­tori), o ofe­gat sota la força de l’uni­vers astronòmic (Mala lluna) o en l’actu­a­li­tat política (Primàries de sang). Perquè en aquesta dar­rera el tema és l’ambició política i els seus límits quan es com­bi­nen amb la cor­rupció empre­sa­rial, afe­git a una trama cen­trada en l’amor d’un pare pel seu fill malalt.

Els Mos­sos d’Esqua­dra que han lle­git Marín diuen que és fidel al pro­ce­di­ment que solen seguir i, més impor­tant, als sen­ti­ments de la per­sona que hi ha rere l’uni­forme. Això sí, de moment no té pre­vist allar­gar la sèrie amb un quart títol. A risc d’aixa­far la gui­tarra diré que del final de Pur­ga­tori els pro­ta­go­nis­tes en sur­ten vius, així que... de poder con­ti­nuar, Marín ho pot fer. I si no, tant és, perquè ja té altres novel·les fent xup-xup. Les espe­rem.