L’art de publicar per Sant Jordi
Per raons evidents fa dies que visc amb un rau-rau que em rosega, val a dir que en dosis moderades, tampoc cal fer-ne drama. És una bona idea per a un autor literari, relativament desconegut i no novell (a la nostra literatura ens encanta descobrir noves veus) publicar en ple allau de novetats de Sant Jordi? Una llibretera amiga ho té claríssim: “No, és un negoci pèssim. Els autors quedeu sepultats de novetats mediàtiques. És un desastre”, em diu desbordada entre capses per obrir, i em deixa feta pols. La polseguera em dura cinc segons, perquè recordo que l’admirat Vila-Matas i el col·lega Jordi Lara, autors molt literaris i que no es maten per agradar a la massa, acaben de treure llibre aquesta temporada. Veig que no soc l’única inconscient, però aleshores observo veterans com Sergi Pàmies, que ja fa mesos que va sortir: va enxampar la campanya de Nadal i allarga fins a Sant Jordi, amb el gol de guanyar el Crítica Serra d’Or, com el també premiat Melcior Comes, que fa dies i dies que resisteix a les llibreries, o la Tina Vallès, que quan va guanyar l’Anagrama ja fa anys no va fer gaire soroll però que, de mica en mica, ha anat fent camí amb les traduccions que han anat sortint, com una formigueta al tronc d’un arbre desmemoriat.
El cas és que no hi ha cap model de negoci que siguin faves comptades, amb això dels llibres. Un editor experimentat com el Joan Sala, de Comanegra, em comenta que l’únic que funciona és el boca-orella. Un lector entusiasmat val per mil campanyes de premsa. Pregunteu-li a l’Eva Baltasar o a la Marta Orriols, sí és cert o no.
I, aleshores, el boca-orella del nostres temps, les piulades de Twitter, els reclams de l’Insta, funcionen? Cal fer xarxes?, em dic, multiplicant el rau-rau que em neguiteja. Veig que n’hi ha que ho fan molt rebé: la mateixa Tina Vallès i el Melcior Comes, l’Adrià Pujol, l’Eva Piquer, però quin és el límit d’avisar quan fas una cosa? Quants cops ho has de dir per arribar al lector potencial i no fer-te pesat? Costa, la veritat, la vida social sempre costa i la virtual, encara és pitjor.
Al final, però, em reconcilio amb les xarxes, sempre temptada de fugir-ne per sempre. La Marta Orriols recomana un documental via tuit i penso que serveix d’alguna cosa seguir els col·legues. És Vida y ficción, d’Edurne Portela i José Ovejero. Es pot veure al YouTube de franc i, si sou d’aquesta secta de la literatura, us agradarà. A través de les declaracions de Marta Sanz, Rosa Montero, Antonio Orejudo, Cristina Fernández Cubas... m’adono que tots ens movem igual de despistats per aquest ofici que ens apassiona i que no canviaríem per res del món. És evident que molts no sortirem mai a les llistes dels més venuts, o potser sí, quan menys ens ho esperem, però que tornarem un i altre cop a publicar mentre els editors ens vulguin. Els lectors potser mai no ens pararan pel carrer i fliparem el matí que veiem algú al metro amb el nostre llibre.
Els índexs de lectura d’aquest país ens desesperaran, tornarem a fer bolos mal pagats o gens pagats, encara que ens haguem promès no tornar a fer-ho, ens trobarem amb auditoris buits perquè aquell dia plou o juga el Barça. Ens queixarem que no se’ns fa prou cas a la tele, que tot és futbol i procés, però tornarem al nostre escriptori quan ens agafi la febrada de la frase que ens desperta, que ens arriba a la nit des de no se sap on. Per què? Un dia vaig anar a Can Brians per parlar del meu ofici i un pres em va preguntar: “Es guanyen molts diners, fent novel·les?” Amb tota la picardia del món, li vaig respondre: “No, si volgués diners, assaltaria un banc.” I em van respondre, sorneguer: “Doncs no creguis que és tan fàcil.” Sí, de vegades tinc la sensació que fer negoci amb la literatura és tan impossible com cavar un túnel per arribar a la caixa forta del Banc Central. La clau sempre és fer forat.