L’art de publicar per Sant Jordi

Per raons evi­dents fa dies que visc amb un rau-rau que em rosega, val a dir que en dosis mode­ra­des, tam­poc cal fer-ne drama. És una bona idea per a un autor lite­rari, rela­ti­va­ment des­co­ne­gut i no novell (a la nos­tra lite­ra­tura ens encanta des­co­brir noves veus) publi­car en ple allau de nove­tats de Sant Jordi? Una lli­bre­tera amiga ho té claríssim: “No, és un negoci pèssim. Els autors que­deu sepul­tats de nove­tats mediàtiques. És un des­as­tre”, em diu des­bor­dada entre capses per obrir, i em deixa feta pols. La pol­se­guera em dura cinc segons, perquè recordo que l’admi­rat Vila-Matas i el col·lega Jordi Lara, autors molt lite­ra­ris i que no es maten per agra­dar a la massa, aca­ben de treure lli­bre aquesta tem­po­rada. Veig que no soc l’única incons­ci­ent, però ales­ho­res observo vete­rans com Sergi Pàmies, que ja fa mesos que va sor­tir: va enxam­par la cam­pa­nya de Nadal i allarga fins a Sant Jordi, amb el gol de gua­nyar el Crítica Serra d’Or, com el també pre­miat Mel­cior Comes, que fa dies i dies que resis­teix a les lli­bre­ries, o la Tina Vallès, que quan va gua­nyar l’Ana­grama ja fa anys no va fer gaire soroll però que, de mica en mica, ha anat fent camí amb les tra­duc­ci­ons que han anat sor­tint, com una for­mi­gueta al tronc d’un arbre des­me­mo­riat.

El cas és que no hi ha cap model de negoci que siguin faves comp­ta­des, amb això dels lli­bres. Un edi­tor expe­ri­men­tat com el Joan Sala, de Coma­ne­gra, em comenta que l’únic que fun­ci­ona és el boca-ore­lla. Un lec­tor entu­si­as­mat val per mil cam­pa­nyes de premsa. Pre­gun­teu-li a l’Eva Bal­ta­sar o a la Marta Orri­ols, sí és cert o no.

I, ales­ho­res, el boca-ore­lla del nos­tres temps, les piu­la­des de Twit­ter, els reclams de l’Insta, fun­ci­o­nen? Cal fer xar­xes?, em dic, mul­ti­pli­cant el rau-rau que em negui­teja. Veig que n’hi ha que ho fan molt rebé: la mateixa Tina Vallès i el Mel­cior Comes, l’Adrià Pujol, l’Eva Piquer, però quin és el límit d’avi­sar quan fas una cosa? Quants cops ho has de dir per arri­bar al lec­tor poten­cial i no fer-te pesat? Costa, la veri­tat, la vida social sem­pre costa i la vir­tual, encara és pit­jor.

Al final, però, em recon­ci­lio amb les xar­xes, sem­pre temp­tada de fugir-ne per sem­pre. La Marta Orri­ols reco­mana un docu­men­tal via tuit i penso que ser­veix d’alguna cosa seguir els col·legues. És Vida y ficción, d’Edurne Por­tela i José Ove­jero. Es pot veure al You­Tube de franc i, si sou d’aquesta secta de la lite­ra­tura, us agra­darà. A través de les decla­ra­ci­ons de Marta Sanz, Rosa Mon­tero, Anto­nio Ore­judo, Cris­tina Fernández Cubas... m’adono que tots ens movem igual de des­pis­tats per aquest ofici que ens apas­si­ona i que no can­viaríem per res del món. És evi­dent que molts no sor­ti­rem mai a les llis­tes dels més venuts, o pot­ser sí, quan menys ens ho espe­rem, però que tor­na­rem un i altre cop a publi­car men­tre els edi­tors ens vul­guin. Els lec­tors pot­ser mai no ens para­ran pel car­rer i fli­pa­rem el matí que veiem algú al metro amb el nos­tre lli­bre.

Els índexs de lec­tura d’aquest país ens des­es­pe­ra­ran, tor­na­rem a fer bolos mal pagats o gens pagats, encara que ens haguem promès no tor­nar a fer-ho, ens tro­ba­rem amb audi­to­ris buits perquè aquell dia plou o juga el Barça. Ens quei­xa­rem que no se’ns fa prou cas a la tele, que tot és fut­bol i procés, però tor­na­rem al nos­tre escrip­tori quan ens agafi la febrada de la frase que ens des­perta, que ens arriba a la nit des de no se sap on. Per què? Un dia vaig anar a Can Bri­ans per par­lar del meu ofici i un pres em va pre­gun­tar: “Es gua­nyen molts diners, fent novel·les?” Amb tota la picar­dia del món, li vaig res­pon­dre: “No, si volgués diners, assal­ta­ria un banc.” I em van res­pon­dre, sor­ne­guer: “Doncs no cre­guis que és tan fàcil.” Sí, de vega­des tinc la sen­sació que fer negoci amb la lite­ra­tura és tan impos­si­ble com cavar un túnel per arri­bar a la caixa forta del Banc Cen­tral. La clau sem­pre és fer forat.